Un matí vaig tenir l’ocurrència de fer multiplicacions. Ens trobàvem enmig de les cues paquidèrmiques que provoca el semàfor de Llambilles. Fins llavors, i abans de posar-me a multiplicar, el meu exercici matinal era el de comptar. Comptar els dipòsits de la benzinera, les finestres del club de carretera, els pals del carril bici i les capses apilonades del magatzem de fruita. Quan estàs aturat a la carretera, veient de lluny la vermellor del semàfor, acabes aficionat a les matemàtiques. Ara, doncs, em posava a multiplicar enmig d’aquella germanor de cotxes de totes les latituds possibles, ocupats per gent que acostuma a pagar els seus impostos amb certa regularitat.
Un indret amb identitat pròpia
El semàfor de Llambilles és un indret que crea una identitat pròpia. Per una fracció de temps tots els que hi passem formem part d’aquest lloc. El més estimulant d’aquest espai és el radar que hi ha instal·lat a tocar d’uns camps. Un radar irònic, d’un humor cruel, que radiografia no ja la velocitat, com ho fan els altres radars del país, sinó la nostra patètica lentitud. Ara sí, ara em disposo a multiplicar.
Multiplico totes les meves hores perdudes en aquella cua i necessàriament hi sumo totes les hores dels altres, de la corrua interminable que anem desfilant en aquesta processó laica i fumejant. M’atabalo, em descompto, em poso molt nerviós. Surt una suma desmesurada de temps, de vida, de paciència, d’exasperació també.
Multiplico els diners que, en el seu dia, els consellers de torn van invertir en la variant de Santa Cristina d’Aro, i en el seu posterior desdoblament, en la de Cassà de la Selva i en la de Llagostera. Obres, totes elles, que ens prometien una circulació ràpida i segura però que van ser neutralitzades per l’ocurrència del semàfor. De cop, la velocitat guanyada en altres punts acabava en un no res, en un monumental coll d’ampolla. Unes cues, això sí, que mai surten als noticiaris del trànsit.
Jo calculo que l’ocurrència va sorgir en una conselleria amb l’ànim que els veïns del poble poguessin accedir a la carretera. Un invent a mitges entre un conseller enginyós i un alcalde imaginatiu. El més estrany és que no es decidís posar-hi una rotonda perquè aquest és país fet de rotondes. I els seus corresponents farciments. Però no, l’opció va ser posar un semàfor a les nostres vides. Després d’anys, cues i protestes, una nova ocurrència va sortir d’un despatx oficial. Es va fer una rotonda, sí, però no en el lloc que tocava sinó en un lloc inapropiat. Com a mínim l’obra pública en va dir bé.
Fa poc hi ha hagut un referèndum a Llambilles perquè els veïns decidissin si el semàfor havia de ser substituït per una altra rotonda. És una pena que la consulta no s’obrís als altres, als que vivim Llambilles des de la resplendor semafòrica. Ha guanyat, com sempre, la fatalitat. Han guanyat els qui volen veure’ns desfilar en aquella processó trista, laica i fumejant que mai surt enlloc, com si es tractés d’una pura caravana de fantasmes.
