CELOBERT

La pluja i el bosc

EN ABSÈNCIA DE VIOLÈNCIA ES POT parlar de tot, ens van dir, durant dècades. I ara ens diuen que és violència el pacifisme, i en nom d’això tenen quatre homes a la presó sense judici i cinc polítics exiliats, i en nom d’això vivim amenaçats escriptors i rapers, mestres i mecànics, polítics i pallassos. Considerant violència el pacifisme, van cridar “ ¡A por ellos! ” i van apallissar els votants de l’1 d’octubre, s’han anat fent més permissius amb la ultradreta, han ballat rient sobre les claus de la presó i ara impedeixen investir el president escollit a les eleccions. He acabat per entendre que sí, que en absència de violència es podia parlar de tot, i que justament per això a l’Estat li convenia la violència, perquè no es pogués parlar de tot, i que era secundari qui la posés sobre la taula.

M’estava al llit escoltant música amb els cascos, i de cop he sentit que retrunyia el vidre de la finestra, com si algú estigués picant des del carrer. Era un tro. He parat la música. Plou fort, les canals van plenes i reguen els carrers.

D’ençà que coneixem la dictadura selectiva, de vegades em costa dormir. Hi ha un entorn d’amenaces i una violència moral desbocada que crida des de les televisions, ràdios i diaris, i per boca de polítics. És dolça la perspectiva d’adormir-se sentint ploure a fora, imaginar-te els boscos morts de set per fi a sota la dutxa. Aquest any no s’han fet bolets. Els pins estaven grisos i les alzines encartonades, amb les espatlles caigudes, amb els glans descolorits als seus peus, el sotabosc apagat i la terra polsegosa. Feia llàstima veure el bosc prim com un esquelet.

A la tarda ja plovisquejava però aquesta nit plou de debò, i, entre els llençols nets, m’imagino les rieres baixant àvides i plenes, les branques i fulles fent musculatura aixecant les peses de l’aigua, les arrels assedegades bevent a sota les basses. Una festa d’aigua de nit que netegi la brutícia de l’odi i la repressió, amb xaragalls, rierols i bassals, bruc refet, murtra carnosa, pins esponjats, alzina envigorida i bruc desempolsegat, les roques brillants, i esquitxar i frondar i salvar-nos de l’amenaça d’incendis. Que els ocells s’estiguin protegits sota les branques i l’aigua ennegreixi els troncs i es passegi cantant pels camins. Que caigui un bon ruixat a dalt del coll de l’Escorpí, al Terme Gros, a la Sureda Fonda, a les ruïnes de Sant Baldiri, al Montclar i als Carcaixells, que l’aigua baixi per la riera de les Comes i de Sant Amanç, que passi a la vora de casa, que emmarroneixi el mar i que s’endugui tota aquesta merda.

Etiquetes

Més continguts de