CELOBERT

El rellotge De flors

A ‘PHILOSOPHIA BOTANICA’ (1751), Carl von Linné va fer una classificació de flors tenint present les que anomenava aequinoctals : les flors que tenen un horari fix per obrir-se i tancar-se, independentment de la climatologia o l’estació. Fent servir sobretot flors silvestres, Linné va dibuixar un rellotge de flors que, temps després, a principis del XIX, s’arribaria a plantar. Les flors es van obrint i van marcant les hores -entre cinc i sis, les carabasses i roselles; entre sis i set, els lletugots i les enfiladisses; entre set i vuit, els lliris d’herba i els nenúfars, etcètera-. A partir del migdia, les flors es van tancant; entre dotze i una, el groguet de camp i les clavellines bordes; d’una a dues, l’anagall i l’orella de rata... No m’estranya que Strindberg, suec com ell, digués que Linné era un poeta que havia acabat fent-se naturalista.

Per als que tenim la gran sort de viure en ciutats envoltades de camps, la Pasqua Florida, com diu el nom, és el moment de sortir a celebrar-ho, a constatar que la meravella del rellotge floral només és una variació del calendari floral. Tampoc dura gaire, aquest moment. Els camps s’omplen de rams de flors vives. Quin absurd anar a veure flors tallades a dintre les ciutats quan les tens vives i arrelades al costat de casa! Rousseau, que llegia Linné, ho va descriure perfectament a un amic: “Quan algú dedica el dia a la botànica, no li sap greu anar al llit sol, al vespre... Hi ha més plaer examinant una flor bonica que una noia bonica”.

I més si són aquestes flors silvestres que ara amb la pluja s’han obert i borbollegen sobre tapissos d’espiga. Emmarquen els camps amb marges efervescents. Les males herbes dels camps, les flors rebels independentistes, les roselles amb glòbuls de sang, les dents de lleó amb insectes negres petits que treballen entre els pètals, revisant-los, i les margarides. Les flors com antenes parabòliques que ens capten, que paren la mà, que ens emparen. Són campanes invertides que el vent branda per cridar en silenci les orenetes, com si fossin papallones, com si fóssim nosaltres les orenetes que són com papallones, les orenetes de raids atzarosos, cridades a sometent, vestides de gala, nedant sobre les espigues amb el timó de la seva cua de peix, com si haguessin de dallar l’espiga amb l’ala afilada, d’arranar el camp i polir-lo per sobre les galàxies de flors que hi espurnegen, grogues, vermelles, blaves, verdes, rialleres, profundes, flors sota el jardí aeri dels ocells, i és un cine, una òpera, un llibre, el rellotge de flors de les nostres vides.

Més continguts de

El + vist

El + comentat