CELOBERT

El temporal ‘Gloria’

COM QUE A SANT FELIU aquest dimecres de moment no plou, tothom que pot s’acosta a la badia a veure el temporal. Durant la nit, les onades s’han endut la punta del moll de roca, a Garbí. Molts ja s’havien vist a venir que el formigó rígid que van afegir-hi abans de les eleccions no aguantaria i així ha estat. El passeig de Platja d’Aro, posat sobre la sorra, també ha quedat destruït, la sorra ha arribat als bars i locals de primera línia.

Ara veurem si després de les destrosses es decideix refer-ho i esperar que el pròxim temporal s’ho torni a endur tot, o si les autoritats s’hi repensaran. Veient la mar que urpeja amb ràbia les roques, com hi escup i s’hi arrapa amb aquests dits de gegant enfarinats, veient aquestes muntanyes de marbre que s’aixequen amb crineres d’escuma de cavalls submergits, veient la sorra de la badia de Sant Feliu plena de caixes i troncs, de canyes i boies, sabates, planxes de fibra de vidre de iots i pobres peixos morts, veient la platja gran de Platja d’Aro tapada per onades de carn àvida i plena de greix, o la Conca tota ella convertida en un cràter que bull, veient la reacció del mar com un animal que es regira, no puc evitar pensar de nou que el canvi climàtic és una qüestió estrictament moral. ¿Té res a veure amb el canvi climàtic, aquest temporal? Si no hi tingués a veure, ¿hauríem de deixar-lo passar sense aprendre’n res?

El mateix nom que se li ha donat, Gloria, té evocacions religioses. Gloria in excelsis Deo, glòria a Déu a dalt del cel, vós, que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres... Que de moment encara no hi hagi morts li dona un punt més d’advertència i profecia. Ni tan sols fa fred. La gent se’n va tranquil·la a veure les onades. Tothom en fa fotos i vídeos. Estèticament és meravellós. Mai s’havien vist tantes variants de gris en un mateix moment. Però també hi ha alguna cosa apocalíptica, bíblica, del drac marí diabòlic, el Leviatan climàtic que al Llibre de Job “fa bullir el gorg com una olla, / el mar, com un calder d’aromes. / Al seu darrere deixa un solc lluminós, / una cabellera blanca enmig de l’oceà”.

Veient les onades que omplen el Freu, que enfonsen les Planetes i que engoleixen S’Adolix, totes aquestes aigües tan agraïdes de banyar-s’hi a l’estiu, no sembla forassenyat pensar en una amenaça explícita. Veure l’animal desesperat per sortir del seu confinament, els intents que fa per escalar les roques, les represes obsessives cada vegada que cau, els cops de puny, les explosions blanques, aquesta expressió, no veig per què ha de ser gratuïta.