CELOBERT

Si veus Els tresors

ELS PRESOS POLÍTICS I LA repressió ens han fet més conscients de la llibertat. Quan s’envia a la presó o a l’exili un polític, també s’hi envia els seus representats, l’hagin votat o no. Ara que els traslladen a presons catalanes en autobusos sinistres, penso en el seu viatge.

Penso en el que no podran veure, en contrast amb el meu retorn a casa aquest capvespre de juliol, passant entre Vidreres i Llagostera. Abaixo per ells les finestres del cotxe i afluixo la marxa perquè s’ompli amb l’aire encara calent dels camps, ple d’olors seques. Els camps estan segats, hi ha tota una arquitectura de bales sobre el rostoll, sobre la plana d’ocres torrats, la pell de vellut daurada. Els camps són uns aparadors de joies d’or cilíndriques. Si veus els tresors, ja són teus.

Com estores enrotllades, els camps s’han concentrat en aquestes bales. Al mateix moment, darrere seu, a l’Ardenya, entre els camps i la mar, la murtra s’ha fet present amb la florida. També al capvespre, sense la llum encegadora, és quan la veus millor. Amagada en un recolze de muntanya, fins avui per distingir-la havia de refregar alguna fulla entre els dits i flairar-la. Llavors se’m despertava al nas l’olor més concentrada, fragant, fresca, cítrica i laberíntica que conec. Murtra, en grec, vol dir perfum.

Es plantava als jardins dels temples i santuaris d’Afrodita, era la flor de la deessa de l’amor i en feien rams i corones per als nuvis. Es representava Afrodita amb corones, garlandes i branquetes de murtra. La murtra va passar d’una gran fama a aquesta discreció meravellosa que avui té.

Ara al capvespre es veu perfectament la murtra florida, en un punt d’aquest camí amagat, el camí de la Murtra. No n’hi ha gaire, potser una dotzena de plantes aquí i allà, que amb la florida s’han fet visibles entre l’arboç, el bruc, el marfull, el romaní i el llentiscle. Descobreixo la murtra entre els arbustos com si agafés per sorpresa un conill o una nimfa. S’ha vestit de flors minucioses, amb uns pètals petits que no cauen. Floreix en mi mateix, sobre la pell.

La flor blanca no fa olor, per no distreure de les seves constel·lacions silencioses, suspeses aquí i allà entre la màquia verda. Cada murtra és un univers de flor oberta, d’estels entre una mar de poncelles com planetes petits, galàxies de blanc dens i puntejat. Són flors noves del dia, escuma aturada en aquest herbari lliure i silvestre que jo travesso pel corriol, com un insecte, i que em porta a pensar en tots els presos, però més en els que pateixen la presó doble d’una injustícia.

Més continguts de

El + vist

El + comentat