Viatge al país de la bona gent
La primera sorpresa va ser que no tenien frontera. “Sigueu molt benvinguts –em va dir en el meu idioma i amb un somriure acollidor el primer home que vaig trobar-me–. Aquí fem de model per al món sense odi que ha de venir, tot amor”.
Vaig trobar fàcil adaptar-m’hi. Vaig allotjar-me a l’hotel més luxós. Anava als millors restaurants i marxava sempre sense pagar. Agafava el que volia de les botigues i els dependents miraven cap a una altra banda. Quan vaig haver omplert les maletes de regals per a mi i per als de casa, em va venir com un delit antropològic i vaig voler experimentar. Vaig agafar-li la pilota a un nen. El nen se’n va anar plorant als seus pares. Els pares van somriure’m, van renyar el nen i van clavar-li una nata per egoista. Vaig insultar un passejant i em va contestar amb un somriure. Vaig fer-li la traveta a un altre, que es va aixecar amb el nas ple de sang i em va dir: “No pateixi, no és res! Només faltaria!”
Tanta bondat et desarma, et fa sentir dolent, i una vegada et sents dolent… Vaig començar a apallissar gent. Els esperava de nit a la cantonada, els pegava i cocejava i els deixava a terra arraulits i molls de sang. Llavors els cridava: “Per què no et defenses? Que no et fa mal?” “I tant, si fa mal –ploraven–, però estic contra la violència”, i m’abraçaven i em feien petons.
Tants anys fent turisme i no havia vist mai res així. En aquell país banalitzaven el bé. Ja de petits impedien que els nens aprenguessin res a escola, amb el cap buit eren millors persones. No tenien exèrcit i els jutges sentenciaven sempre a favor dels malvats. Els diaris, ràdios, televisions i llibres semblaven la versió adulta dels teletubbies, on els estrangers com jo érem dolents i monstruosos i ells uns àngels que per culpa nostra vivien en la misèria i sempre rebien però que, a la llarga, amb sacrifici i abraçades, deien, acabarien redimint la humanitat.
Sembla fàcil, la vida, en un país així, però no ho és. Un dia que badava vaig veure com a un home li queia una cartera plena de bitllets. Era al centre i estava ple de turistes. Un d’ells també ho va veure, va recollir la cartera i se la va posar a la butxaca. Vaig retreure-li escandalitzat: “Això no es fa!” A l’instant em van caure a sobre tres-cents policies que no sé d’on van sortir. Vaig rebre tants cops de porra al cap que estic viu per miracle. Em van fer pujar a una furgoneta, van apallissar-me i em van deportar. “Si el tornem a veure, serà molt pitjor", van dir-me, i em van tirar a fora amb la furgoneta en marxa. Vaig en cadira de rodes. No hi he tornat més.
