Aquest país descarnat, d’una anarquia perfecta per als depredadors, ha tingut en les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca una punta de llança en l’atenció a situacions dickensianes, impròpies d’una mínima moral.
Parlo amb Mercè León i Rosa Maria Rourich, de la PAH de Sant Feliu de Guíxols. Quan va arribar la crisi, m’expliquen, la gent no va poder pagar la hipoteca. “Com puc haver firmat això?”, es preguntaven, plorant. L’Estat no els havia protegit com es fa als altres països i es van trobar de cop en mans dels bancs. Amb una sola quota no pagada, el banc podia reclamar el total del deute. Era impossible pagar-ho, s’anava automàticament a l’execució hipotecària i el jutge decretava el desnonament. Et quedaves al carrer i amb un deute per a tota la vida. Les PAH van aconseguir que d’un mes sense pagar es passés a quatre. A finals de l’any passat, Europa va considerar que fins i tot això era abusiu. Com pots deixar una família d’aquesta manera al carrer? Quin sentit té garantir l’educació o la sanitat, si la persona pot acabar vivint a sota un pont?
En quatre anys, la PAH de Sant Feliu ha aturat 23 desnonaments. Els casos que t’expliquen posen els pèls de punta. Bancs que col·loquen crèdits i més crèdits als hipotecats que no poden pagar, i així un dia es presenta a la PAH un home amb quatre refinançaments: guanya 1.200 al mes i en paga 950 d’hipoteca. Bancs que venen els pisos a fons voltors amb l’ocupant a dintre. De l’ocupant en diuen “el bitxo”: són el Mustafà, la dona i quatre nens. Assetjament i culpabilització de la víctima (“Vivies per sobre de les teves possibilitats, ningú et va posar una pistola al cap per firmar la hipoteca”), enfonsament moral de la persona, vergonya d’anar a la PAH, especialment en un poble... I la catàstrofe de la impugnació per part de l’Estat de la llei catalana 24.2015, que aturava els desnonaments, una llei resultat d’una ILP que les PAH van promoure.
No tinc espai en aquesta columna. Explicaré un cas. La Rahma, una noia magribina, quinze anys vivint aquí, tres criatures i un marit que volta per Europa buscant feina. No té subsidi. Mengen de Caritas. El 2013 deixa de pagar. Bankia li reclama 192.000 euros per un cinquè pis sense ascensor que ara no en val 50.000. Demana al banc dació en pagament i lloguer social. Resposta: el banc ven el pis a un fons voltor, que la comença a assetjar per telèfon. Li suggereixen que un familiar seu compri el pis per 40.000. Cada cop que agafa el telèfon plora. Com més feble la veuen, més la pressionen. Per sort, la PAH va acollir-la a la normativa europea de desembre passat.
