L' OBSERVATORI

El rebuig social a la corrupció tira per terra els arguments de les defenses

L'advocada de Jaume Matas presenta avui recurs contra la revocació del tercer grau a l'expresident

La defensa de l'expresident balear Jaume Matas té previst formular aquest dijous recurs contra la resolució del jutge de Vigilància Penitenciària de Valladolid que revoca el tercer grau que Institucions Penitenciàries atorgà al també exministre de Medi Ambient.


Quasi que l'advocada de Matas, Pilar Gómez Pavon, es podria estalviar l'esforç. Difícilment pot reunir més arguments jurídics (“impecables”, segons s'ha sentit a dir en àmbits jurídics) que els que va intentar fer valer en el seu escrit d'oposició a l'anul·lació del tercer grau. A més, el recurs és davant el mateix jutge que ha resolt que no procedeix que Matas estigui en semillibertat. Llavors Matas tindrà l'opció de recórrer davant l'Audiència de Palma. I aquí Matas també ha sortit malparat de cada episodi.


La corrupció ha crispat tant la ciutadania que està duent les instàncies judicials a exercir l'exemplaritat màxima amb els corruptes. Ben fet. És cert que les normes s'han d'interpretar d'acord amb la realitat social a la qual s'apliquen i pareix que la vigència d'aquest argument avui té capacitat per anul·lar-ne qualsevol altre. Ja no hi val res més.


Matas ha aconseguit –guanyant-s'ho, sens dubte– ser identificat com a cara de la corrupció i, davant això, s'esvaeixen els arguments jurídics que l'afavoreixen, com que ha complit un terç de la condemna i que la pena, en aquest cas, és just de 9 mesos de presó. Que Matas ara estigui en tercer grau (situació que es manté perquè la revocació no és ferma) no vol dir que estigui salvat. Ja li agradaria. Té pendents almenys 6 causes que l'amenacen amb penes de presó altíssimes. Per tant, no és que Matas “ja se'n surti”.


La seva advocada deia en declaracions aquest dimecres a la cadena Ser que el que s'esgrimeix contra Matas –a l'hora de valorar la decisió sobre si pot o no tenir el tercer grau– és la repulsa social i que ella considera que això és molt difícil de mesurar. Idò pareix que no quedarà més remei a la catedràtica que inventar-se arguments enfront del rebuig o crispació social davant la corrupció, perquè, realment, els altres, els que li servirien en un altre cas, cauen sistemàticament.


Sense que, de cap manera, això vulgui ser un cop de mà o comprensió cap a Matas, sí que caldria repensar les coses i si les normes que tenim no serveixen per combatre la corrupció i es considera que s'ha de castigar d'una altra manera, tal vegada el legislador hauria de prendre mesures. Si no, es corre el risc que els que es vegin implicats en causes de corrupció siguin vetats de garanties que les normes, almanco ara per ara, donen a tothom.