Entenent la frustració infantil: com ajudar els nostres fills

PsicòlogaLes primeres experiències de frustració apareixen en el nadó des del mateix moment del naixement, amb una vivència de sensacions insatisfetes que abans, al ventre matern, eren ateses immediatament. Quan el nadó té gana, sent una sensació desagradable i l’expressa plorant per cridar l’atenció dels adults. Aquest és el primer pas cap a una autonomia cada vegada més àmplia. En aquest camí, és convenient la intervenció dels adults, perquè l’infant necessita percebre si aquelles conductes que comença a tenir són desitjades i ben rebudes pels seus referents. La resposta dels adults que l’envolten li aporta, sobretot, seguretat. Les actituds dels pares i mares que es produeixen davant la conducta de l’infant i de la seva decepció si no aconsegueix allò que s’havia proposat influiran enormement en el seu desenvolupament i en la manera d’expressar la frustració en el futur.

L’infant és el responsable dels seus èxits i, per tant, dels seus fracassos. Davant les frustracions, l’adult l’ha de consolar, mostrant-se comprensiu i verbalitzant frases que el motivin per seguir provant allò que ara no aconsegueix. En tot cas, sempre serà millor mantenir una distància prudent i esperar que sigui l’infant el qui ens demani ajuda i consol. Si ens hi anticipam, potser no el deixam explorar i descobrir que pot realitzar algunes coses de manera autònoma o que tal volta encara no està suficientment preparat. Potser que tan sols vulgui temps per estar sol o sola i digerir la seva frustració.

És positiu demostrar interès en els seus èxits o fracassos, però en la mesura en què l’infant ho reclami.

Hi haurà frustracions, i és sa que n’hi hagi

És normal que el nin se senti frustrat en ocasions, però si aquestes són gestionades amb receptivitat per part dels adults, n’aprendrà i això l’ajudarà a madurar.

Al llarg del dia, l’infant acumula moltes sensacions de fracàs. Quan el tassó està ple de petites frustracions de tota la jornada, bastarà una gota més perquè vessi. És en aquest moment quan una petita cosa, que per nosaltres seria insignificant, és motiu per tenir una rebequeria exagerada i desorbitada. Als adults ens costa comprendre la dimensió d’aquella reacció, els crits, els plors, les verbalitzacions d’odi cap el pare o la mare, etc.

En una situació així no serveix de res intentar fer-lo entrar en raó, explicar perquè no pot menjar ara xocolata o fer promeses que n’hi donarem si primer es menja les verdures. El que aquestes situacions reclamen de l’adult és mantenir una actitud serena, encara que a vegades sigui difícil, per transmetre-li el missatge que la manifestació dels seus sentiments sempre és benvinguda, i encara més quan aquestes són molt desagradables.

L’infant necessita consol i que el deixin plorar, perquè, a la fi, acaba de xocar amb les seves pròpies limitacions i, durant uns minuts, per ell la vida és molt injusta.

En aquest moment tampoc no és aconsellable donar-li ràpidament la xocolata que volia, perquè d’aquesta manera impediríem la descàrrega necessària de tensions i tornaria a reprimir les seves decepcions i desesperança.

Amb el temps i així com el nin guanya confiança en ell mateix, la freqüència d’aquestes situacions tan desagradables de plors, crits i rebequeries disminueix.

A l’hora de marcar límits, ens hauríem de demanar quins són indispensables i quins no, per tal d’evitar tant com puguem la frustració imposada per l’adult. Com més alt sigui el nivell de frustració, més possibilitat hi ha que derivi en agressivitat.

Quins són els límits realment necessaris?

Convé plantejar-nos aquesta qüestió per tal d’estalviar-nos tensions a nosaltres mateixos. Al voltant dels dos o tres anys, el que necessiten les criatures són poques regles, però ben clares. En aquesta edat és quan es desenvolupa el sentit de l’autoafirmació. Han après a emprar les paraules sí i no i experimenten amb elles quines coses poden fer i quines no.

Aquesta etapa és delicada per a l’infant i pateix molt. Per una banda, vol ser totalment autònom i decidir sobre la seva vida i, per l’altra, sent un gran temor del càstig i de la pèrdua d’estima dels seus pares.

Per a un correcte desenvolupament de l’autoestima i la personalitat, serà necessari mantenir uns límits, sempre que no siguin excessius, i deixar-los expressar la frustració sense jutjar-los.

La clau és ser ferms, però afectuosos

A partir dels cinc anys, els infants han après moltes coses i saben evitar la decepció d’allò inabastable. Però alhora sorgeixen altres desenganys no menys importants. En aquest període de la infantesa han començat a interaccionar amb els adults i a aprendre les regles que ells els proposen, però ara arriba el moment de relacionar-se amb els iguals i fer comparacions sobre les habilitats de cadascú, cosa que pot originar altres decepcions.

Davant d’aquestes frustracions i moltes d’antres que sorgiran al llarg de la seva vida, el que necessitam que tenguin en compte és que:

- L’estimam tal com és.

- La vida té coses positives i coses negatives.

- Els errors i derrotes formen part de la vida.

Recomanacions:

‘Ni rabietas ni conflictos’

Jové, R.

La esfera de los libros. 2011. Madrid

‘La crianza feliz’

Jové, R.

La esfera de los libros. 2009. Madrid