ÀNGELS PÉREZÀNGELS : "Quan se't tanca una porta, sempre se n'obre una altra"

L'Àngels és menuda, riallera i inquieta. Als vint-i-tres anys va marxar a Ohio (Cincinnati) a perfeccionar l'anglès. Després va estudiar ciències polítiques a la Northern Kentucky University, va fer un màster a Londres i finalment es va instal·lar a Arusha, Tanzània, com a cooperant en un orfenat. Allà va acabar d'escriure la novel·la que va quedar darrere els noms que sonaven com a guanyador i finalista.

Per què no vas ser al sopar de lliurament del premi?

Perquè era a Tanzània! Feia dies que l'editorial em trucava però fins al dia abans no em van localitzar per comunicar-me que jo era una de les finalistes. Els vaig dir on era, que, a més, la meva filla estava malalta, i que no podia anar-hi. El Fredy, el meu marit, que era a Barcelona, hi va anar amb la meva mare.

Quins nervis devien passar, oi?

La meva mare, sí, però el meu marit és molt tranquil. Sempre dic que és la meva balança. Un cop que tenia tres o quatre safaris alhora el vaig veure una miqueta nerviós [riu]. Ell em va trucar i va dir: El judío ha quedat el tercer. Em vaig estalviar els nervis però no vaig gaudir de l'excitació de la nit.

Si finalment es publiqués, li canviaries el títol?

No perquè és una paraula clau. És el que és, si ho he fet bé sóc jo i si no també sóc jo. Quan vaig decidir que ja estava acabada, la vaig deixar llegir a amics i els va agradar. Va ser aleshores quan vaig decidir presentar-me al Planeta.

Fes-nos-en cinc cèntims, de què va?

És la vida de quatre nens del carrer, ambientada al canvi de segle, del XIX al XX, als Estats Units, al pitjor lloc de Manhattan que curiosament ara és Wall Street. Hi ha llaços de sang, d'amistat, hi conflictes i hi ha amor. M'ho vaig passar molt bé perquè vaig fer molta recerca. Quan era a Londres vaig trobar un llibre impressionant amb mapes de l'època.

Com vas anar a parar a l'ONG Amigos de Tanzania?

Hi va jugar molt la sort. A Londres havia fet un màster sobre relacions internacionals. La meva tesi va ser sobre treball infantil. Buscava ONGs a l'Àfrica que tractessin aquest tema i la vaig trobar a Dar es Salaam, Tanzània. Ja a l'aeroport, em truquen d'aquella ONG dient que no hi vagi, que no tinc plaça.

Com dius?

A Tanzània tot funciona per comissions i jo, en comptes d'anar a l'apartament que m'havien proposat els de l'ONG, havia decidit viure al pis d'un amic. Suposo que no els devia agradar que anés per lliure.

I què vas fer?

No desanimar-me. Quan se't tanca una porta, se n'obre una altra. Una amiga em va dir que coneixia un noi que feia cooperació en uns orfenats al nord de Tanzània. Així vaig entrar en contacte amb Amigos de Tanzania a Barcelona. Dues setmanes després marxava cap a Arusha.

Caram!

Si perds la feina dimarts i dimecres et proposen una altra feina l'has d'agafar, oi? Te l'estan posant al davant. A la vida has de saber mirar endavant.

Tanzània és el país més gran de l'Àfrica sud-oriental. Quin és el problema més greu que pateix?

És un país que té uns paisatges meravellosos i molta riquesa natural. Té les tanzanites, diamants, el Kilimanjaro, els safaris, hi ha molt turisme! Però també hi ha una comunitat que viu en la pobresa més extrema, amb la butxaca a la mà, com diuen allà, lluitant per sobreviure.

I el govern?

Realment no administra com cal la riquesa que té. No es responsabilitza de les comunitats desfavorides i les deixa en mans de les ONG, un fet que no només passa a Tanzània. Sovint em pregunto si fas bé ajudant i alhora traient aquesta responsabilitat al govern. Però quan veus que si no ho fas tu ningú ho farà, i veus tantes famílies que no se'n surten...

I us posa bastons a les rodes?

La burocràcia és lentíssima i hi ha força corrupció. Allà t'has d'espavilar tu sol. El primer any has d'aprendre que hi ha un ritme diferent, si no et mors. Però, qui ets tu per anar allà a dir com ho han de fer?

De qui teniu cura?

Tenim trenta-tres nanos en un orfenat. Els formem perquè siguin autosuficients. Van a classe, fan les tasques de casa, van a buscar aigua… Volem el millor per a ells.

Teniu padrins?

Sí, i els explico qui són i la importància del seu gest, el que costa a aquestes famílies guanyar diners i la generositat de destinar-los-en una part a ells. Que no pensin que reben ajuda sense cap esforç. Els nanos coneixen el seu padrí i entenen la solidaritat.

Què és el que més t'agrada de Tanzània?

Els baobabs. Són impressionants.

Quan tornes a Arusha?

A final de mes.

Seguiràs escrivint?

Sí. I hi ha dues editorials que estan llegint El judío .

Un desig per al 2012 que comença?

Veure publicada la novel·la.