Anna M. Birulés: "M'inquieta que no castiguem el populisme"

Vostè, o es fogueja en primera línia en sectors agitats o desapareix.

No tinc cap interès en una visibilitat personal, només en la que requereix un projecte, o les circumstàncies. La visibilitat no és bona ni dolenta. Pot caldre o no. Però és cert que les coses fora de mesura no m'agraden.

I quan no se la veu, com ara, què fa?

Assessoro empreses i projectes de l'àmbit de les telecomunicacions, les ciències de la vida o industrials. La condició, que plantegin un canvi.

Té por d'encotillar-se?

M'interessen els projectes que busquen el trencament. Es pot avançar en el model de negoci, en la tecnologia o en la manera de fer les coses per generar més valor afegit. Això es pot trobar en àmbits diferents. Ara he acceptat ser al consell internacional de Tagua, la societat de capital risc transnacional de Felipe González.

De Felipe González! On inverteix?

En projectes innovadors, alguns d'aquí i d'altres de l'Amèrica Llatina. No són tant projectes de nova creació com de consolidació en les tecnologies de la informació, la salut, les tecnologies netes, l'aigua o les energies renovables. Amb recursos de tot el món.

Va treballar a l'administració de Pujol i va ser ministra d'Aznar. Per què s'ha mantingut sense carnet?

Perquè sóc independent i de Girona!

La cansa que li preguntin per les poques dones que hi ha en llocs de poder?

No m'irrita el debat, perquè la proporció hauria de ser més gran. Però no m'agrada. Es planteja com si només importés el nombre, i no es parla de per què passa. I passa perquè no hem resolt la conciliació. El tema és, al final, qui cuida els nens...

Hi ha pocs polítics que vénen de l'empresa. És un problema?

Als polítics se'ls ha de valorar més, com el paper dels professors a l'escola. És evident que hi ha un desencís amb els polítics. Però és injust dir que no serveixen per a res, no és veritat, hi ha molta gent bona. I també és injust creure que poden viure dissociats de la societat. Amb la crisi, necessitem polítics bons, els millors.

Això deia el president Mas .

Doncs hi estic d'acord. I cal que els millors prenguin decisions.

Mas té el govern dels millors?

Té un govern que va en la bona direcció. Només demanaria que fos més fort i cohesionat com a equip. No és un moment per tenir raó, sinó per prendre decisions per avançar en la direcció que toca. I està sent valent.

Per què va dir no a una conselleria?

No especulem...

En la crisi es troben a faltar respostes polítiques.

Però això passa a Catalunya, a Espanya i a Europa. Molts dels problemes econòmics requereixen decisions polítiques. I les decisions que cal prendre evidencien febleses. És com tenir una confederació de països que volen una unió monetària sense voler renunciar a la sobirania fiscal.

És un pecat de naixement .

Sí, però el pecat original ja el coneixíem. La mateixa construcció de la Unió Europea va per fases. El que tenim avui no ens ho hauríem cregut si ens ho haguessin dit als anys 50. Ara, en un moment crític, cal estar a l'altura.

Liderar, però per fer què ?

Per portar dues brides: una de curt termini i -perquè et creguin- una de llarg termini. Amb una brida s'ha de taponar l'hemorràgia. Però si només tapones, acaba saltant el tap. Cal pal·liar alhora les causes de fons.

Tapar l'hemorràgia són retallades? Hi ha d'haver disciplina fiscal, però si alhora es planteja una acció a llarg termini, a curt ens podrem permetre oferir incentius fiscals a iniciatives emprenedores internacionals que generin ocupació. Però tot això, si al mateix temps hem imposat disciplina fiscal. Si no, gastar i gastar no val. Aquest any l'acabarem amb un 67,4% de deute sobre el PIB, diu l'FMI.

Realment és tan greu? No és tan lluny del límit del 60% .

La xifra en si mateixa no és un problema. El problema és que els mercats no es creuen que a mig termini puguem pagar-ho.

Espanya no ha fet trampes a la UE .

Però no es veu la manera de créixer i de ser més competitius. La crisi ha fet palès que no som gaire competitius. Però, en canvi, sí que ho som!

Ho som o no ho som?

Som dels pocs països de l'OCDE que no han perdut competitivitat. Fins al 2009 no en vam perdre gens. Però la nostra quota en el comerç internacional és baixa. Itàlia va perdre un 22% de competitivitat entre el 1999 i el 2009, però després de la pèrdua d'aquest 22%, mantenia un 3% de quota.

I nosaltres?

Amb la crisi, n'hem perdut un 4%, però el 2009 només teníem un 1,7% de la quota. És a dir: quan les nostres empreses s'hi posen, són bones. Però s'hi posen poques.

Què li preocupa més de la crisi?

Segurament, el pitjor error va ser no voler reconèixer la crisi i pensar que no passaria res perquè no duraria gaire. Però el passat ha de servir per avançar. I ara em preocupa el populisme. No s'hi val fer-ne. M'inquieta que no castiguem prou el populisme.

Contra qui dispara?

Tothom fa populisme. A Catalunya, a Espanya i a Europa. Aquesta crisi és de debò! Quan vénen mal dades es veu el caràcter dels polítics. Si per ser valent algú ha de perdre les eleccions, al país que sigui, que les perdi. El món està canviant. La Xina, l'Índia, Rússia i el Brasil el 2010 ja eren un 40% de l'economia mundial i acaparaven un 37% de la inversió estrangera total. Europa (calculada amb 15 membres) passarà de pesar d'un 23% a un 13% el 2020, quan la Xina passarà del 8% al 24%. Ens hem d'arremangar.

Però qui fa populisme?

Dic que tothom. Els banc alemanys estaven plens de subprime (hipoteques tòxiques que són l'origen de la crisi financera) i també van menjar-se les titulitzacions de les caixes espanyoles. Els va costar dos anys reconèixer-ho i han anat buscant quin és el terra del valor d'aquests actius. Mentrestant, Alemanya explica que al sud som uns malgastadors.

I aquí?

També. La gent sap que calen dues brides. Tots ho fem: intentar arribar a final de mes i alhora fer un racó o donar la millor formació als fills. I calen reformes. En la justícia i en les administracions, que s'han d'aprimar. I si no ens prenem seriosament l'educació, condemnarem els nostres fills i els seus fills a no tenir feina. I cal una reforma laboral, però seriosa.

Què vol dir seriosa?

Vol dir flexibilitat i mobilitat, segurament amb un contracte únic acompanyat d'un contracte d'inserció i, per descomptat, convenis d'empresa. No podem tenir empreses d'avui amb treballadors d'ahir.

Quina por.

Doncs cal ser valents i no tenir por al canvi. Valentia, però sobretot pedagogia. A ningú no li agrada que li toquin el lloc de treball, abaixar-se el sou o treballar més. Però les classes mitjanes, a més d'haver de reduir l'endeutament, s'han empobrit. I aquests no surten al carrer. I ara, l'impost de patrimoni...

La classe mitjana és la que té un mínim de 700.000 euros?

700.000 euros de patrimoni, no de rendes! L'impost de patrimoni, i ja parlo del nou, penalitza la classe mitjana, i a més castiga qui té patrimoni d'anys d'estalvi. Conec gent que tenia un pis llogat per 1.500 euros, un pis valorat per sobre dels 300.000 euros, i que ara per llogar-lo ha hagut de deixar-lo a la meitat, i que no té altra renda. I parlo de gent gran, que completa una pensió amb un lloguer. No podem fer populisme.

Com va viure el boom i el declivi des d'un càrrec en una immobiliària?

El que ha fet catacrac ha estat la promoció. Entendre que qualsevol cantonada entre autopistes donava per a una promoció no és creïble. I si a això hi afegim els problemes de finançament, models de negoci allunyats de la promoció també en van quedar afectats. Avui, totes les companyies s'han escurçat i empetitit.

Està d'acord a reintroduir la deducció per compra d'habitatges?

Aquesta discussió és de les que formen part del populisme. Hem de tenir prou seguretat jurídica perquè qui vulgui posar una casa en lloguer ho pugui fer. Apuntem-nos a facilitar que la gent a qui surti a compte llogar ho faci i que els que com a primer patrimoni vulguin tenir un habitatge, puguin tenir-lo.

No va ser una bogeria que es construïssin 800.000 pisos a l'any?

Probablement són massa, però la xifra en si no és la qüestió. La demagògia és dir ara que la construcció i el turisme són dolents. La construcció ha de seguir sent important. Tenim una gran capacitat amb urbanisme i obra civil, tenim empreses capaces.

No havíem de canviar de model?

No hi ha miracles. El model és crear valor afegit. En la construcció, en el turisme o en la indústria. I punt.

S'hi veu, tornant a fer de ministra?

Amb tot el respecte per un govern, jo no m'he dedicat a la política. Vaig tenir l'honor i la responsabilitat de ser ministra i ho vaig assumir amb la satisfacció de poder contribuir a la societat, inclosos els moments durs i complexos. És part del meu recorregut.