Antonio López: "Em preocupa la lluita per la supervivència"

El seu rostre, solcat d'arrugues, dibuixa un somriure suau i deixa anar, de tant en tant, un riure compassat. Antonio López és el màxim representant de l'anomenat realisme madrileny i un dels artistes amb més prestigi internacional. Fins al 22 de gener, el Museu de Belles Arts de Bilbao, en col·laboració amb el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, acull una gran retrospectiva de la seva obra. Quan el fotògraf li demana que l'acompanyi a l'aula dels pintors Joan Descarga i Domènec Corbella, professors de la facultat, ell agafa la gorra i la seva bossa de mà. "Sóc un visitant i s'ha de notar", diu picant-me l'ullet.

Així que els artistes parlen molt?

Els pintors parlem com els taxistes. Segur que n'hi ha de callats, però, en general, parlem molt i de tot, des que comencem a formar-nos. Tenim molta curiositat i en les nostres relacions la paraula és bàsica.

També parla amb les seves obres?

De vegades sí, com ho saps? (Riu.) Per això hi són, perquè et comuniquis amb elles.

Què li diuen els joves estudiants de belles arts?

Quan estudien, volen sentir que estan fent alguna cosa que correspon als seus somnis. Després tot va molt ràpid, i quan s'acaben les beques, quan aquesta societat tan protectora t'abandona al teu destí, comença la lluita per la supervivència. Això és el que preocupa els joves, i a mi!

El preocupava?

Fa molts anys jo vaig ser jove i, sense arribar a ser una obsessió, era una preocupació diària molt important. Havia de resoldre aquest tema si volia pintar: saber que podria viure de la pintura. No volia dedicar-me a l'ensenyament perquè tenia a prop una persona que s'hi dedicava i no el veia mai content.

Però té la càtedra de preparatori de colorit a la Facultat de Belles Arts de Madrid i col·labora a la Universitat de Navarra impartint el taller de pintura figurativa.

Esclar, perquè sóc un docent aficionat, un mestre temporer. És com fotre uns claus en un moment d'efusió. Però no és la meva professió. M'estimo més fer-ho així, de tant en tant.

Va tenir un bon mestre, el seu tiet.

Un germà del meu pare, Antonio López Torres, que era pintor i em va donar suport quan vaig començar. Als anys quaranta, en un poble com Tomelloso, ell em va empènyer a pintar, sinó no sé que hauria passat. Malauradament, crec que es va perdre molta gent que podia haver pintat, o haver estat metge, o…

La tècnica s'aprèn. I si el talent no acompanya?

És una cosa absolutament injusta però no depèn de nosaltres. És com la bellesa, ho reparteix qui ho ha de fer, i a qui li toca, li toca: ets bell o ets un nyap de persona. I no hauria de ser així. És com si hi hagués abelles que fessin molt bé la mel i d'altres que fossin unes destraleres. A la natura no existeix aquesta diferència tan acusada que hi ha entre els homes, què hi farem? El més greu i dramàtic és que hi ha gent que no té talent i s'hi fica, s'hi fica, i a veure què els dius a aquestes persones!

Li ha costat desprendre's d'alguna obra?

Sí. Uns quadres de l'any 55 que per a mi tenien molt significat, els vaig fer amb molta il·lusió i molt d'afecte. Vaig sentir que se n'anessin.

Té algunes obres inacabades al seu estudi?

Moltes. La feina del pintor es fa amb una gran intimitat, i si no l'expliques, ningú la coneix. Hi ha obra que no s'ha sabut resoldre i s'ha preferit deixar-la així. Un arquitecte no pot deixar una obra sense acabar, però un pintor, constantment. I pintem sobre altres quadres! Velázquez o Goya van pintar sobre les seves obres per aprofitar un llenç. Jo no hi dono cap importància.

La crisi actual estimula o paralitza?

Penso que aquesta crisi no és bona. A la gent li han trencat els plans de vida que tenia i ara està emprenyada. La crisi estimula si ens suggereix una sortida purificadora i ens converteix en més bones persones. Pot ser positiva quan elimines el que és superflu i et centres en el que es bàsic. Però dubto que passi amb la que estem vivint.

Quantes crisis ha superat?

Més que crisis, dificultats, moltes. Però no es pot mesurar externament. Hi ha persones que sembla que portin una vida grisa i potser estan contents i en harmonia amb el món, i persones que viuen al cim de la fama i potser són uns desgraciats i necessiten psiquiatres tothora. No és fàcil. Hem de saber situar-nos en la vida que ens correspon.

Li han concedit, entre d'altres, el premi Príncep d'Astúries de les arts i el premi Velázquez d'arts plàstiques. Quin premi ha estat el més important?

El més important de la meva vida va ser ingressar a belles arts, va ser determinant, o hauria acabat fent qualsevol altre ofici a Tomelloso. I pot ser un premi que algú que t'importa et digui: "El que fas és molt interessant". Sí, aquest és un bon premi. I quan vens un quadre, imagina't! (Riu.)