Adéu a l'era dels transbordadors
Al Centre Espacial Johnson de la NASA, a Houston, els treballadors caminen aquests dies com si de cop haguessin descobert la força de la gravetat. Són els pioners que han escrit les pàgines més insuperables de la ciència i la tècnica, que han produït imatges icòniques de la història de la humanitat, que no compten la vida laboral en triennis sinó en missions i que sempre han flirtejat amb la immortalitat de "la primera vegada". Ara, en canvi, es tracta de "la darrera vegada": adéu a trenta anys de transbordadors (1981-2011). El pròxim astronauta nord-americà que s'enlairarà des dels Estats Units ja no portarà la insígnia de la NASA. El posarà en òrbita alguna empresa privada, d'aquí uns anys.
El final de l'era d'aquestes naus reutilitzables s'il·lustra amb els preparatius en cas d'emergència. Cada cop que s'ha enlairat un transbordador n'hi ha hagut un altre de reserva preparat amb la tripulació en alerta per si calia un rescat. Però l'Atlantis, que s'enlairarà divendres que ve des de Florida, és l'últim transbordador i no té cap nau que l'esperi. Si els quatre astronautes de la missió no poguessin posar proa a la Terra tenen ordres de quedar-se a l'Estació Espacial Internacional (ISS) i tornar a casa a bord d'una càpsula russa Soyuz , un en cada viatge, en un retorn esglaonat que trigaria mesos.
El final del programa Shuttle no ha arribat per sorpresa. El va decidir el president Bush el 2004, encara sota l'impacte de la desintegració del Columbia, l'1 de febrer del 2003, doblement dolorosa perquè va fer reviure als nord-americans la tristesa per l'explosió del Challenger el 28 de gener del 1986, en què 14 tripulants van morir. Els transbordadors no havien resultat tan fiables ni barats de mantenir com els seus creadors havien pensat.
De fet, el nom transbordador evoca la idea inicial que podrien enlairar-se gairebé cada setmana. S'havien acabat els coets d'un sol ús i els rescats a l'oceà de tres tripulants surant dins d'una minúscula i recremada càpsula. Els transbordadors serien reutilitzables i aterrarien com un avió comercial. Però la realitat es va imposar: després de cada viatge, les naus havien de passar una revisió profunda per evitar ensurts. Els costos es van disparar i, passada l'èpica inoblidable de la conquesta de la Lluna el 1969, les anades i vingudes de l'Atlantis, el Discovery i l'Endeavour per muntar el telescopi Huble o la ISS tenien poc profit polític i mediàtic. Com va dir-me un cop el mític Edwin Aldrin, "ara els nens ja no se saben els noms dels astronautes".
I, a més a més, l'americà és un ésser profundament competitiu i a l'espai havia perdut l'estímul de la competència. Ara, a les estrelles ja no s'hi competia sinó que s'hi col·laborava. Bush va parlar de tornar a la Lluna el 2020, però Obama no va trobar cap sentit a repetir la història i el pròxim superprojecte de la NASA és crear una gran nau que pugui portar un ésser humà a Mart pels volts del 2035. Tot i això, els transbordadors han completat 135 viatges, un cada dos mesos i mig de mitjana, i els nord-americans que els han vist enlairar-se amb orgull durant tres dècades, els acomiaden amb nostàlgia anticipada.
L'interrogant futur de la NASA
Els responsables de la NASA tenen aquests dies la difícil tasca d'explicar que ni l'agència desapareix ni els EUA abandonen la investigació espacial. Si del que es tracta és d'enviar astronautes a la ISS, això ho pot fer l'empresa privada, mentre Houston desenvolupa la capacitat per anar a Mart, entre molts altres projectes. Mentre els operadors privats no entrin en servei, els astronautes nord-americans continuaran viatjant a l'espai, però en seients de la Soyuz llogats als russos a raó de 63 milions de dòlars un bitllet d'anada i tornada. La Terra ha donat moltes voltes des de Khrushchev, Kennedy, Gagarin i Armstrong.
