Aglutinació (4): és clar o esclar?

Les raons per escriure és clar i esclar no s'aparten gaire de les que ens fan escriure pot ser i potser. Ras i curt: són formes diferents amb un significat, una sintaxi i una fonètica diferents. Però així com pot ser i potser te nen una vitalitat inqüestionable, és clar -d'una manera aclaparadora- i esclar -cada dia més- són substituïts en la llengua oral espontània per les for mes paral·leles al castellà està clar i clar (en el sentit adverbial d' evidentment ).

Per a aquests està clar i clar -formes que considera incorrectes-, l'actual normativa dóna un únic equivalent, és clar , malgrat que en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats. És com si, tot i que di em pot ser i potser , la norma només ens deixés escriure pot ser , i ens obligués a deduir del context sintàctic quin sentit té i com l'hem de pronunciar.

Alguns diuen que esclar és un fenomen barceloní. És del tot fals: a Barcelona triomfa clar . És a les zones menys interferides del central, del Baix Camp a l'Empordà, on se sent més esclar . Que es digui en el dialecte amb més parlants ja l'abona, però és que, a més, els dialectes que no diuen esclar diuen, amb el mateix sentit, formes més iguals al castellà que la normativa tampoc no accepta. De fet, l'estàndard ja fa temps que usa esclar i ara no més cal reflectir-ho ortogràficament per fer els textos més llegibles i més intel·ligibles. Demà ho acabarem de veure.