THE NEW YORK TIMES / BERLÍN.Ara que s'ha arribat a un acord sobre el deute grec, Europa dirigirà la seva atenció cap a dues de les seves dones més poderoses, dues amigues enfrontades sobre la manera d'evitar que futurs col·lapses com el de Grècia es puguin estendre a altres economies. La directora gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, que és francesa, té una trajectòria de xoc frontal amb la cancellera alemanya Angela Merkel, un fet que posarà a prova l'estreta i insòlita relació entre les dues líders.
Mantenen posicions oposades sobre els diners que es necessiten per protegir economies vulnerables i sobre com s'haurien d'aconseguir. Christine Lagarde creu que Europa necessita almenys 800.000 milions d'euros en fons d'emergència i exigeix una aportació europea molt més forta si es vol que l'FMI es comprometi a aconseguir més diners dels seus membres. Ha treballat molt per convèncer Angela Merkel, que està atrapada per un electorat que s'oposa a facilitar més diners per ajudar els països veïns.
Malgrat unes negociacions que en certs moments han estat dures, els seus col·legues parlen d'una calidesa entre les dues líders que supera qualsevol diferència política. De fet elles s'adrecen pel nom i sovint s'envien missatges de text. Just després de Nadal, Christine Lagarde va regalar a Angela Merkel un detall d'Hermès i a canvi va rebre una gravació de Beethoven de la Filharmònica de Berlín.
Però tot i aquesta solidaritat en el terreny personal, les dues líders acaben representant filosofies oposades. És possible que les seves visions enfrontades del món puguin derivar de les seves experiències de formació. Angela Merkel, quan era estudiant d'institut, es va desplaçar a Moscou des de l'Alemanya de l'est per participar en un concurs de llengua russa, mentre que Christine Lagarde va ser alumna d'una reputada escola privada dels barris residencials de Washington, i ho va arrodonir fent de becària a Capitol Hill.
Christine Lagarde, coneguda a la seva França nadiua com l'américaine , ha defensat amb vehemència les polítiques que afavoreixen el creixement dels països europeus més rics per ajudar els països veïns més endeutats. Lagarde vol que Europa estableixi uns tallafocs enormes -diners disponibles per mantenir els preus dels préstecs a nivells sostenibles- capaços de dissuadir possibles especuladors.
Des que es va convertir en la cap de l'FMI, i en clar contrast amb les seves afirmacions públiques quan era ministra francesa de Finances, no ha parat de castigar Europa per fer massa poc, massa tard, i per no centrar-se a fomentar uns índex de creixement més alts.
Angela Merkel creu que alguns governs que es van excedir en les despeses han generat molt problemes a alguns països europeus, i que el camí que porta a l'estabilitat passa per l'austeritat. Amb grans tallafocs, segons la seva opinió, l'únic que s'aconseguiria és donar a països com ara Grècia una falsa sensació de seguretat i una excusa per rebaixar les doloroses mesures que se'ls exigeixen. Angela Merkel vol assegurances que tots els països europeus tindran les finances sota un control estricte abans que els governs de la Unió Europea acordin alliberar més recursos per ajudar-los.
El sopar previ al discurs del gener
Les diferències entre totes dues van quedar molt contrastades aquest gener, quan Christine Lagarde va adreçar-se al Consell Alemany de Relacions Exteriors amb seu a Berlín i va demanar que Alemanya fes un esforç encara més gran per salvar el món "d'una situació com la dels anys 30". En un moment del seu discurs, va deixar de parlar en anglès i va recitar en un alemany pausat i fonètic uns versos del poeta germànic Goethe: "No n'hi ha prou de saber, també cal aplicar. No n'hi ha prou de voler, també cal fer". Un discurs que va aparèixer en titulars a tota la premsa mundial i que evidenciava una disputa en el secret de les converses que ara sortia a la llum. Però Christine Lagarde arribava a Berlín el dia abans del seu discurs amb un exemplar perquè Angela Merkel el pogués llegir abans que ella el pronunciés davant de l' establishment polític i d'assumptes exteriors. Les dues dones van parlar de la crisi privadament en un sopar a la cancelleria.
Christine Lagarde també portava per a Angela Merkel una espelma amb fragància de flor de taronger del perfumista francès Fragonard. Una espelma, deia Christine Lagarde, que representava l'esperança. "Perquè hem mantingut discussions molt dures", afirmava, i "aquest és un regal simbòlic". (Traducció: Toni Tobella)
