Antoni Serra Ramoneda: "El principal pecat de les caixes és que van actuar com a bancs"

Antoni Serra Ramoneda dubta que les caixes amb participació pública (de catalanes, Unnim i CatalunyaCaixa) puguin tornar els diners que hi ha dipositat el Banc d'Espanya a través del Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca (FROB). Creu que totes passaran a ser fundacions.

Tampoc podran trobar nous socis que substitueixin l'Estat?

És molt difícil. Només si millora molt el moment econòmic.

Un sector que desapareix, doncs.

Només quedaran les més petites, la d'Ontinyent i la de Pollença. És curiós que una de les raons que va donar el Banc d'Espanya per racionalitzar el sector va ser que les caixes havien de guanyar en dimensió. Escolti, aquí hi havia 45 caixes i a Alemanya n'hi ha 431.

En el seu llibre Els errors de les caixes, el Banc d'Espanya apareix com un dels dolents. És l'únic?

Ni de bon tros. El nom del llibre ja ho explica. Faig una repassada de la meva experiència al capdavant de Caixa Catalunya durant 20 anys i explico el que em sembla que ha passat en els últims temps.

I quins han estat aquests errors?

Les caixes han obert massa oficines, han patit per finançar-se i hi ha hagut molta política.

Vostè era president d'una entitat de fundació pública, amb influència política.

A Catalunya no hi ha hagut tanta ingerència política com a fora. Jo no vaig tenir males influències remarcables. El Banc d'Espanya es va espantar pels problemes que van descobrir a Caja Castilla-La Mancha i va pensar que a tot arreu passava el mateix.

Què va fer malament al capdavant de Caixa Catalunya?

La compra de Multinacional Asseguradora mai s'hauria hagut de fer. En canvi, hi va haver coses positives, com el negoci que vam fer amb Riofisa, que s'hauria pogut repetir amb Repsol, perquè vam comprar les accions a 14 euros i s'haurien pogut vendre a 31 euros en el millor moment a la borsa.

És una crítica a l'actual gestió de CatalunyaCaixa?

No diré res més. Miri, el model de les caixes es va anar desvirtuant. Al marge de l'obra social, que ara serà insostenible, hi havia un component contra l'exclusió financera. Nosaltres volíem tenir una oficina en cada comarca catalana, tot i que ja sabíem que algunes no serien mai rendibles. El pecat principal, al capdavall, va ser que les caixes van actuar com a bancs, i van donar crèdits a promotors immobiliaris.

I les hipoteques a particulars.

Aquest no va ser el problema real, perquè hi ha garanties. En canvi, els promotors hi posaven una part molt petita de la inversió, i al final el que realment han fet ha estat la dació en pagament, és a dir, han traspassat la patata calenta a l'entitat financera.

Dels sous fora de mida, què en pot dir?

No entenc com el Banc d'Espanya ho permet. I atenció, les comunitats autònomes tenen traspassades les competències de supervisió dels òrgans de govern de les caixes.