Washington directe
Crònica 16/01/2011

Aprenent a tractar amb la Xina

Hu Jintao Dimecres que ve el president xinès serà rebut a la Casa Blanca amb tots els honors. Però qui és la Xina pels Estats Units? No és enemic, però tampoc aliat. És client i proveïdor, és prestador i competidor comercial Nouvingut Acaba d'arribar a l'escena mundial amb un 'tempo' propi: creix de pressa però no vol un tracte amb presses ni desaires. Pels americans, la Xina ja és l'altre

3 min
JintaoForbes, Washington

El 2002, quan Bush va anar a Pequín per primer cop, s'explicava un acudit: "Sr. Bush, com es diu el president de la Xina?", i ell contestava: "Who?" "Correcte!". Vuit anys més tard, la broma ja no es pot fer perquè tothom sap qui és Hu Jintao. Forbes el va considerar l'home més poderós del món, el novembre passat. La llista de mèrits contenia alguns fets indiscutibles (governa la cinquena part de la població mundial i la segona economia del planeta) i un clatellot: "A diferència dels occidentals, Hu pot desviar rius, construir ciutats, empresonar dirigents i censurar internet sense la intromissió dels tribunals".

Aquests són el tipus de comentaris que humilien els dirigents xinesos, i que l'administració Obama evitarà curosament dimecres que ve, quan Hu arribi a Washington en visita d'estat. La Xina està ressentida amb Occident perquè rep el Dalai-lama, aplaudeix el Nobel de la Pau a Liu Xiaobo i li parla de drets humans, i, en canvi, és incapaç de reconèixer que ha tret de la pobresa 300 milions de persones, l'equivalent de tota la població dels Estats Units. El mateix Bush (el de debò) explica a les memòries que quan li va preguntar a Hu Jintao quin era el problema que no el deixava dormir, Hu li va contestar: "Crear 25 milions de llocs de treball cada any".

El viatge de Hu a la Casa Blanca està posant en evidència que els EUA i la Xina estan aprenent a tractar-se. Tenen arrels històrico-polítiques tan diferents que no semblen del mateix planeta. I tot ha estat molt ràpid: no fa ni quaranta anys que Nixon i Kissinger van descol·locar tothom amb la visita a Mao, i aleshores el món no estava saturat de productes made in China .

Avui, la diplomàcia nord-americana reconeix a la Xina estatus d'actor global. No vol ni pot fer un G-2, perquè hi ha Rússia, el Brasil, l'Índia o la UE, però pels EUA, la Xina és l'altre. No hi vol tenir una relació a l'estil guerra freda, sinó que la vol "positiva, cooperativa i total", paraules que sentireu molt la setmana que ve, però alhora no sap com generar confiança davant uns dirigents que, en paraules de Javier Solana, estan més interessats en l'estabilitat que en la projecció internacional.

Aquesta setmana ha estat pròdiga en exemples fascinants de les dificultats de Washington per definir un nou marc mental de relacions que encercli tota la complexitat d'aquest segle. Mentre que divendres Hillary Clinton posava la catifa, "Anem en la mateixa barca i hem de remar en la mateixa direcció", el cap de l'estat major, l'almirall Mike Mullen, deia dimecres que l'amenaça d'un ciberatac provinent de la Xina és significativa. Dimarts, mentre el secretari de Defensa, Robert Gates, era a Pequín, els xinesos van provar un nou avió espia i Mullen no es va tallar ni un pèl: la Xina està invertint en alta tecnologia militar i la pregunta que ens fa el Pentàgon és per què, però sembla que el focus de l'interès xinès són els Estats Units. L'endemà, el secretari del Tresor, Timothy Geithner, demanava a la Xina que accelerés l'apreciació del iuan i deixés de sobreprotegir les seves exportacions.

El problema nord-coreà

I a sobre, hi ha Corea del Nord. Washington es pren el programa nuclear nord-coreà com un problema de seguretat nacional. El Pentàgon calcula que abans de cinc anys, Pyongyang ja podria llançar un míssil capaç de tocar la costa continental nord-americana, i Obama ja no sap com demanar a la Xina que imposi els seus galons a la regió i freni d'una vegada les ambicions nuclears d'un règim en plena transició successòria, i, per tant, doblement perillós.

Hu Jintao representa tots aquests papers i encara un altre, potser el més important: la Xina posseeix vora un bilió de dòlars de deute dels Estats Units. I, com va dir Hillary Clinton (segons Wikileaks), "com pots negociar durament amb el teu propi banquer?"

stats