L' escriptor de Guinea Equatorial Tomás Ávila Laurel fa una setmana que va començar una vaga de fam per cridar l'atenció sobre la situació que pateix el seu país. La vaga la va començar coincidint amb la visita a Guinea del president del Congrés de Diputats, José Bono, acompanyat per una delegació de diputats entre els quals hi havia l'Antoni Duran i Lleida. Un dels temes que preocupen el senyor Duran a l'antiga colònia són les propietats de les famílies espanyoles que, segons llegim en una nota del grup parlamentari català de CiU, "van ser espoliades" l'any 1968, quan "el govern va ordenar que tots els ciutadans espanyols residents a Guinea marxessin urgentment", sense que se'ls donés cap compensació.
La llista d'aquells colons i de les propietats per les quals es preocupa en Duran i Lleida no s'ha fet mai pública i estaria bé que la coneguéssim. La reclamació d'aquests béns forma part d'una iniciativa parlamentària i hem d'entendre que no es tracta d'un assumpte privat, ja que els diputats que han estat a Guinea viatgen amb diners públics en representació dels electors espanyols. Seria també convenient que aquesta reclamació anés acompanyada de l'explicació i el coneixement sobre quina va ser aquesta història colonial espanyola, de la qual ara es reclama una compensació, però podria passar, també, que la memòria del poble de Guinea ens descobrís un relat d'explotació, esclavisme i espoli. I, finalment, donat que l'actual govern de Guinea és una dictadura familiar, la pregunta més incòmoda i necessària és la de saber si aquestes compensacions que es demanen al govern de Guinea servirien -en el cas que el dictador s'avingui a pagar- per harmonitzar una relació d'amistat amb l'Obiang, i d'aquesta manera enfortir la dictadura i frustrar l'esperança d'una vida digna per al poble de Guinea.
Vaga de fam
L'escriptor Tomás Ávila s'ha traslladat a Barcelona fa uns dies perquè la seva vaga de fam tingui més ressò i la tràgica situació de Guinea Equatorial deixi de ser una nota a peu de pàgina de les agendes de la Unió Europea. També, com està passant amb les revoltes que agiten les dictadures del món àrab, el que demana Tomás Ávila a la carta pública dirigida al senyor Bono per explicar el sentit de la seva vaga de fam, no parla de revolució ni de grans transformacions. El que demana Tomás Ávila són coses tan de sentit comú, tan elementals com és la possibilitat de la democràcia, la possibilitat de fer servir les riqueses del poble per fer escoles, crear treball, sortir de la misèria; la possibilitat que els guineans puguin expressar-se, puguin parlar, discutir i no estiguin condemnats a la por, a la presó i a la tortura pel simple fet d'opinar. En Tomás Ávila ni tan sols parla de jutjar l'Obiang. Que marxi. Que ens deixi en pau, diu. Que aprofiti els diners que ja té fora i desaparegui de la nostra vista i de les nostres vides com han fet en Mubàrak o en Ben Ali. Volem recuperar el nostre destí, diu sense aixecar la veu.
Quan va començar la seva vaga de fam coincidint amb la visita d'en Bono, esperava que algun parlamentari de la delegació li fes una visita a Malabo. No va ser així. Ara el tenim entre nosaltres. Ha deixat de menjar perquè se l'escolti i la societat espanyola parli dels guineans, aquella antiga colònia.
