BARCELONAEn l'últim volum de les seves memòries, l'expresident Jordi Pujol repassa les interioritats de l'etapa de més influència de CiU a Madrid. L'època en què li plovien les ofertes per entrar als governs de PSOE i PP, apuntalats pels nacionalistes catalans en diferents moments. Una etapa també d'equilibris complicats (amb el relleu intern a CiU com un dels principals exponents) i contradiccions per a un partit nacionalista català que, paradoxalment, volia contribuir a consolidar el projecte polític democràtic espanyol. A continuació, alguns dels fragments de l'obra, el testimoni del "final del trajecte", com conclou el mateix president Pujol.
1993: ara decidirem: L'aposta per influir a Madrid sense entrar al govern
"Algunes persones de CiU pensaven que havíem d'anar més enllà de l'«ara decidirem » i afirmar que «ara governarem». (...) El debat es va cloure amb l'acceptació del primer. Crec que, vist com van anar les coses, va ser un encert no involucrar-nos directament en el govern".
Pressions empresarials: Els intents de l'empresariat català per influir directament en CiU
"L'entrada al govern va quedar descartada, tot i la insistència del PSOE i, també, de deu empresaris catalans que em van venir a veure per demanar-m'ho. (...) Els pesaven els interessos econòmics immediats i alguns em van arribar a demanar que no insistíssim tant en les reivindicacions autonòmiques. Dos anys més tard [1995], quan el govern del PSOE es va veure entrampat en escàndols i tothom se li tirava a sobre, aquells mateixos deu em van venir a veure perquè retiréssim el suport al govern espanyol. En nom de l'eficàcia econòmica, la lleialtat política i l'interès de Catalunya, els vaig tornar a dir que no".
Aznar, ZP i els nous rics: Actituds que expliquen el desastre econòmic d'Espanya
"José María Aznar s'adapta molt bé a la figura de l'home ahir humiliat i avui prepotent. José Luis Rodríguez Zapatero, el seu successor en el govern socialista, també, encara que d'una altra manera. Però és en tot el poble espanyol en general on la mentalitat de nou ric es fa més perceptible".
El Majestic, excessiu: L'
"Després de la satisfactòria col·laboració amb el PSOE els tres o quatre anys anteriors, es tractava de saber si la relació positiva era possible també amb el PP. Havia alimentat la idea que potser si s'establien unes normes de lleialtat entre el nacionalisme català i les dues principals forces polítiques espanyoles, d'esquerra i de dreta, hi podria haver una relació que anés més enllà de la simple conllevancia entre Catalunya i Espanya. (...) Amb Aznar vam decidir que havíem de fer públic i de manera protocol·lària l'acord, i que ell vindria aquest cop a Barcelona. Ens vam trobar per sopar a l'hotel Majestic del passeig de Gràcia amb les dones respectives i molta gent d'una i altra força política. Hi van haver fotos, brindis, encaixades de mans. Pel meu gust, tot plegat molt excessiu. Se'm va escapar".
L'oferta d'Aznar: L'intent d'Aznar d'establir-se a Catalunya mitjançant CiU
"[El 2001] Aznar em va plantejar que entréssim al seu govern. Una entrada generosa, amb ministeris importants. (...) Com que, tot i tenir majoria al Congrés, a Catalunya eren pocs, ell calculava que el fruit del bon clima que hi hauria entre CiU i el PP català si nosaltres acceptàvem la proposta, al cap d'un temps Catalunya, almenys en part, bascularia cap a l'àrea del PP en detriment nostre i, també, dels socialistes".
La tria d'"Andreu" Mas: El descobriment d'Artur Mas i el relleu al capdavant de CiU
"Havia tingut molt poca relació amb aquell jove polític del nostre partit. Tan poca que els primers temps de tractar-lo li deia sistemàticament, per error, Andreu Mas. (...) Em vaig fixar en ell amb especial interès quan li vaig escoltar el discurs d'inauguració d'un túnel de l'Eix Transversal. Vaig pensar: «Aquest home parla bé, de manera clara i entenedora i amb il·lusió»".
"[En el míting del 20 de gener del 2002 per presentar Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat el 2003] Vaig perdre els papers i vaig fer un discurs que va tenir molta intensitat i va acabar esdevenint un dels més recordats dels que he pronunciat mai: el discurs del «tites, tites». Artur Mas en va sortir, naturalment, perjudicat".
L'error del PHN: La defensa d'un pla que va ser 'casus belli' a les Terres de l'Ebre
"Un dels conflictes més greus que vaig patir com a president. (...) Continuo pensant que podia haver estat beneficiós per a tothom però va quedar molt clar que topava amb la sensibilitat de la gent de l'Ebre i, de retop, amb la de molts sectors de Catalunya que es van posicionar contra el que devien veure com una explotació del riu, de la seva gent i de les seves terres. (...) Va ser un error polític i psicològic".
Final del trajecte: Pujol davant les reticències a seguir pactant amb Madrid
"El 28 de novembre del 2010 haurà estat un d'aquests moments del camí de la vida en què pots girar l'esguard enrere i pensar, potser, que l'esforç ha valgut la pena. I sobretot entendre que ja has fet el teu tros de camí. El relleu ha estat fet, i s'ha fet bé".
"L'Artur Mas és un autèntic líder que de debò acaba d'esborrar la meva figura com a polític. (...) Potser sí que ara ja podria dir que jo he arribat al final del meu trajecte".
