Que els últims anys han estat caracteritzats per la frustració respecte a la política catalana no en dubta pas ningú. Els dirigents polítics catalans han intentat projectes de gran abast, com la redacció d'un nou Estatut, amb una intenció i voluntat clares. La qüestió fonamental era intentar de nou una relació bilateral entre Catalunya i Espanya, amb el reconeixement explícit del terme nació. I, respecte a la lletra petita, es volia que hi hagués un blindatge de les competències de la Generalitat, amb l'objectiu que la legislació del govern central, amb les lleis de base, no pogués envair, una vegada i una altra, la legislació autonòmica. Però el procés de negociació va ser desesperant i, després de la sentència del Tribunal Constitucional, l'opinió que l'esforç no va servir de gaire està bastant estesa. Al marge de tot, una gran part de l'electorat que va donar suport a l'Estatut ho va fer perquè, després que ho destaquessin les principals forces polítiques, s'hi incloïa un sistema de finançament que semblava un canvi substancial respecte al que hi havia. Els més informats destacaven que amb el nou Estatut l'Estat s'obligava a invertir a Catalunya durant set anys l'equivalent del pes de Catalunya a Espanya en termes de PIB. Molt complicat per entendre-ho, però semblava atractiu.
La història és coneguda. A l'Estatut, pactat en l'últim instant entre el govern del PSOE i CiU, l'embolcall jurídic que empara el nou sistema de finançament no canvia gaire. I CiU va ser-ne conscient. Per això és curiós que es plantegi ara un altre sistema de finançament que sigui bilateral, que no calgui generalitzar amb la resta d'autonomies. No van tenir l'oportunitat de negociar-ho? No van dir que sí? Plantejar reptes polítics contínuament, acceptant-los quan es negocien i plantejant retocar-los l'endemà, no porta a una frustració contínua?
El portaveu del Govern, Francesc Homs, planteja ara un nou model que deixi de banda la Lofca, la llei orgànica de finançament general per a totes les autonomies, tret del País Basc i Navarra, que tenen el concert econòmic. El nou Estatut va disposar que la Lofca no quedés per sobre de la carta catalana. Però tampoc per sota. Era un canvi respecte a l'Estatut de Sau, on jeràrquicament se situava primer la Constitució, després la Lofca i, per últim, l'Estatut. El mateix exvicepresident del govern espanyol i dur negociador Pedro Solbes ho va voler aclarir en una compareixença al Congrés a l'agost del 2008. Va recordar, llavors, que el nou Estatut comptava amb la disposició addicional dotzena, per la qual les normes de la carta catalana s'havien "d'interpretar harmònicament" amb l'article 153.3 de la Constitució, on es fa referència a la Lofca, que, en paraules de Solbes, no es podia "ignorar". El fet és que, després, quan s'havia d'aconseguir el sistema de finançament que marcava l'Estatut, Catalunya va negociar a la pràctica de manera bilateral amb l'Estat. El model resultant de la negociació, amb molt poques reunions del govern espanyol amb la resta d'autonomies, es va acabar generalitzant. Però aquest no és el problema, el problema és que el sistema resultant no sigui just per a Catalunya, no que la resta també ho tingui. Ho ha dit moltes vegades un dirigent històric de CDC, Miquel Roca, deixant clar que no rebutjarà que algú altre tingui alguna cosa que Catalunya vol. Això sí, Catalunya hauria de tenir el que vol. Però primer ha de decidir què vol.
