Tot i que la crisi s'ha convertit en un drama per a moltes famílies -l'anuari d'ocupació de CCOO indica que hi ha 76.500 llars catalanes en les quals no entren ingressos-, alguns municipis aconsegueixen aguantar el xàfec. Són petites Gàl·lies que resisteixen els temps d'incertesa sense notar-los, instal·lades en l'austeritat. Catalunya té 941 municipis, però només n'hi ha tres que puguin presumir de no tenir cap veí a l'atur quan van mal dades. L'última versió de l'Observatori del Treball de la Generalitat indica que aquest privilegi correspon a Savallà del Comtat (Conca de Barberà), Cava (Alt Urgell) i Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà). Són poblacions petites, minúscules, protegides de les inclemències que afecten el mercat laboral, amb 576.394 catalans a l'atur.
Regina Franquesa té 80 anys i obre la porta de la casa de Ca l'Americh amb certa cautela. És comprensible. No fa gaire que a Savallà del Comtat uns aprenents de lladres es van fer passar per tècnics del gas. Va haver d'intervenir-hi l'alcalde per evitar que els impostors perpetressin l'estafa. "Aquí s'hi viu amb totes les comoditats i amb tranquil·litat, tot i que no estaria malament que fóssim alguns veïns més", explica Franquesa, que té tres fills, tot i que només un viu al poble. A Savallà, amb 71 veïns empadronats -lluny dels gairebé 500 que hi havia a mitjans del segle XIX-, hi ha tanta tranquil·litat que en una tarda laborable de juny només s'hi mouen les aspes de les desenes de molins de vent que presideixen el paisatge, com si observessin els camps pendents de segar que queden als peus del turó. En aquest enclavament en contacte amb els altiplans de la Segarra hi bufa una marinada agradable, que convidaria a seure a la terrassa de l'únic bar del poble si no fos perquè el bar només obre els dissabtes i els diumenges. El metge, per exemple, visita els dimarts, tot i que al juliol i a l'agost els veïns hauran d'anar al dispensari de Santa Coloma de Queralt, a una desena de quilòmetres. La mesura s'explica per falta de personal, tal com anuncia el cartell penjat a la porta de l'Ajuntament.
Al municipi de Savallà, que també inclou el nucli de Segura, no tenen habitants a l'atur. La majoria dels que figuren al cens viuen fora o treballen en poblacions de l'entorn, i els que hi resideixen ja estan jubilats. És un poble per descansar-hi. Per això, l'activitat s'incrementa els caps de setmana i a l'estiu, quan el nombre de veïns s'engreixa fins a triplicar-se. "Quan el camp es va mecanitzar, va haver-hi una migració de famílies cap a les ciutats i els fills d'aquelles famílies s'han arreglat les cases pairals com a segones residències", relata Immaculada Altimís, tècnica de turisme d'un municipi veí i germana de l'alcalde, Joan Altimís. La seva generació és una de les últimes que va estudiar a l'escola de Savallà, en una època en què encara hi havia forner i capellà. Ara, a l'espai de l'escola hi ha el consistori.
Quan es té tot el que fa falta
"Aquest poble cada vegada serà més de segona residència", sentencia Montserrat Santacana, mare de l'alcalde, que resideix a Cal Ruet, una casa que ha passat per les mans d'onze generacions. Conscients que es fan companyia, Santacana i Regina Franquesa solen caminar juntes -si la calor ho permet- per aquesta terra de cereals i pins. De vegades, les observa des del balcó la Teresa, una veïna de 94 anys que encara té forces per viure sola a la casa que dóna la benvinguda, la primera que veu arribar els visitants.
L'alcalde, que cada dia passa per Savallà tot i que té el domicili a Santa Coloma de Queralt, no ha donat l'abast durant l'última setmana. Es dedica al camp i aquests són dies de segar, no només als camps del poble. Per això, és complicat trobar-lo a casa. "La gent sempre ha treballat a fora i, per sort, tots tenim feina. Aquí, d'atur, no n'hi ha hagut mai", reflexiona Joan Altimís, que enceta el segon mandat consecutiu a l'alcaldia. Recalca que el poble té "bona salut" i que disposa dels serveis que necessita: hi ha transport escolar cap als municipis més propers, el forner visita els veïns un cop cada dos dies i el repartidor de butà s'hi desplaça cada dues setmanes. Tot el que és necessari per viure tranquil, aliè a la crisi.
A Sant Jaume de Frontanyà, el municipi més petit de Catalunya, tampoc s'entretenen a mirar les dades d'atur. Ara mateix l'única persona que pot engreixar les llistes de desocupats és l'exalcalde Ramon Vilalta, que des del 2008 cobrava una nòmina per exercir aquesta funció i ara té dret a una prestació. Després de dos mandats al capdavant de la població, no assumirà responsabilitats al consistori.
Els atributs del poble més petit
Les eleccions del 22 de maig van determinar que el nou alcalde sigui Rubén Lladós, de la candidatura del PSC, que també va aconseguir un segon representant. El tercer regidor se'l van haver de disputar Vilalta (ERC) i Maria Pérez (CiU), que curiosament és la seva dona. Com que tots dos havien obtingut vuit vots, la plaça es va haver de decidir llançant una moneda a l'aire al partit judicial de Berga, que va afavorir la convergent perquè havia escollit cara. "Aquí dalt tothom té feina menys jo", ironitza l'exalcalde. En realitat, mai va desatendre l'altra obligació. La seva dona i ell regenten la Fonda Can Marxandó, un negoci familiar que ja té 160 anys d'activitat.
Tot i que no s'hi pateix el drama de la desocupació, a Sant Jaume de Frontanyà -amb 24 habitants empadronats- la crisi també s'ha fet notar. "L'última temporada d'estiu ja va ser dolenta i continuem veient que a la gent li costa gastar", exposa Vilalta. Al poble admeten que estan preocupats perquè han baixat les pernoctacions i els restaurants no ingressen tant com abans. A diferències d'altres viles petites, bona part dels ingressos arriben dels visitants. Hi ha dues fondes, dos allotjaments rurals i una casa de colònies. La desena escassa de veïns que hi viuen habitualment -Sant Jaume de Frontanyà havia quedat deshabitat a finals dels anys 70- entenen que el turisme és l'actiu que aporta sentit al poble, que incrementa l'activitat durant la temporada de bolets. "Tenim elements a explotar per construir el futur, com un entorn natural magnífic que se suma al patrimoni romànic", exposa Rubén Lladós, que té una empresa d'educació ambiental i s'estrena en el càrrec amb 35 anys. "Al Berguedà hem de buscar una marca que ens diferenciï", afegeix Lladós, amb les idees clares.
El futur no es dibuixa tan diàfan a Cava, un altre dels municipis minúsculs de Catalunya que no té aturats. En aquest poble de l'Alt Urgell -amb tres nuclis, Cava, Ansonell i el Quer-, l'escenari és menys engrescador. "Aquí, històricament, la gent s'ha dedicat a la ramaderia de llet i els camps s'han fet servir per a la pastura", explica l'alcalde, Joan Gispert, que no és diàriament al municipi perquè treballa a Andorra de dissenyador gràfic.
El perill de l'extinció
Amb només 57 veïns empadronats -la meitat dels quals té més de 65 anys- i una població disseminada, Cava ho té difícil per generar activitat econòmica, per molt que el paisatge sigui per emmarcar. Ho sintetitza l'alcalde: "És un d'aquells pobles que ha estat al límit de l'extinció. El món de la pagesia està malament i només es podria revifar amb el turisme". Cava ha treballat per rehabilitar una antiga xarxa de senders -que poden aprofitar les famílies que hi tenen segona residència- i per revalorar el Parc Natural del Cadí Moixeró. El municipi disposa d'un allotjament rural i un restaurant, que obren la porta al turisme, tot i que tímidament. "El meu pare em va dir una vegada que quan es van fer les carreteres, la gent les va aprofitar per marxar", sentencia l'alcalde per resumir la fuga cap a un estil de vida més còmode.
