"Aturem la guerra", el clam de la dècada
Manifestació Un milió i mig de catalans van sortir al carrer contra la guerra de l'Iraq l'any 2003, una demostració de força pròpia de l'esperit pacifista i actiu del nostre país Potencial Amb el nostre teixit associatiu, centres de recerca i universitats podem oferir molt en la lluita per la pau a tot el món i hem de fomentar aquest actiu per evitar que es perdi
Director de l'escola / De cultura de pau (uab)Una de les imatges que la historia deixarà per a aquesta dècada serà, sens dubte, la de les multitudinàries manifestacions contra la guerra de l'Iraq. Milions de persones van sortir al carrer per tot el món, i Barcelona va convertir-se per un dia en la capital mundial de la pau. La manifestació va ser tan important que va convertir la ciutat en referència internacional d'un crit a favor d'aturar la guerra. Era el 15 de febrer del 2003. Anys després, podem preguntar-nos què se n'ha fet d'aquella mobilització ciutadana. Va servir per a alguna cosa? Com està el moviment per la pau avui dia? Podria repetir-se una mobilització com aquella?
Per respondre a aquestes preguntes hem de fer una mica d'història i explicar com s'ha mogut a Catalunya el moviment per la pau en les darreres dècades. Les primeres iniciatives sorgeixen a començaments dels setanta, de la mà del primer objector de consciència a Espanya, Pepe Beúnza, i dels grups de suport al que va ser el primer objector al servei militar per motius ètics. Aquells primers nuclis van portar al naixement del moviment antimilitarista a casa nostra, molt potent, i que es va escampar com una taca d'oli.
La puça va vèncer el general
No deixa de ser molt impressionant pensar que un acte inicialment individual acabés convertint-se en un fenomen social de primera categoria, quan de l'objecció de consciència i del servei civil alternatiu es va passar a la insubmissió, fins a arribar el dia en què ningú volia fer la mili. L'Estat no va tenir més remei que implantar l'exèrcit professional. Com dèiem en aquella època, la puça havia guanyat el general, és a dir, la revolta dels joves, primer de manera molt individualitzada i després de manera organitzada, va poder més que el poder històric del militarisme al nostre país. S'havia guanyat la batalla. A Espanya, evidentment, però amb una força especial a Catalunya. I acabada la mili obligatòria, van desaparèixer els moviments mobilitzadors, però ni molt menys el seu esperit. Això és el que vull remarcar.
Quan es va plantejar entrar a l'OTAN i es va convocar un referèndum, la gent es va tornar a mobilitzar, i amb arguments molt seriosos. Cal tenir em compte que l'OTAN d'aquell temps, en plena Guerra Freda, no era la d'ara. Era l'OTAN que creava imatges d'enemic i que emmagatzemava gran quantitat de míssils nuclears. Europa estava dividida, partida, i teníem com a referència alternativa la política de la neutralitat i les defenses no provocatives, i una legítima aspiració: una Europa sense exèrcits nacionals. Durant la dècada dels vuitanta es va tornar a lluitar per aquests objectius, de manera organitzada, encara que amb una important pluralitat d'expressions, i les mobilitzacions al carrer van ser de nou importants. Es van crear també centres d'estudis i col·leccions de llibres. La pau no era entesa només com a mobilització, sinó com a alternativa política, i com a tal, subjecta a anàlisi acadèmic. No érem somiatruites, sinó realistes. I encara ho som, tossuts, però plens de raó.
Aprendre a fer lobi
Als noranta, el moviment per la pau es va fusionar amb moltes ONGs que treballaven pel desenvolupament, els drets humans, l'ecologia i l'ajuda humanitària. Anteriorment ja havia tingut l'experiència d'enriquir-se del moviment feminista. I d'aquesta fusió entre diferents entitats i associacions en surten campanyes, com les de les mines antipersona, guanyada per l'opinió pública després d'aprendre a fer lobi. I amb lobi es va guanyar la campanya per fer transparent el comerç d'armes, per controlar les armes lleugeres i ara per posar fi a les bombes de dispersió.
Anem als aspectes més concrets. La pau no és una abstracció, i lluitar per la pau no és fer volar coloms el dia de la no-violència. I quedar-se només amb això. El més bonic del pacifisme a Catalunya és que ha guanyat moltes campanyes, i s'han fet realitat molts objectius. Aquest és l'esperit a què feia referència abans. Un esperit que es posa en marxa quan les circumstàncies ho demanen. És el mateix esperit que motiva sortir al carrer quan maten Ernest Lluch, i que mobilitza centenars de milers de persones quan ens enganyen amb una guerra, la de l'Iraq, dient-nos que hi ha armes de destrucció massiva i que són les culpables de l'11 de setembre del 2001. I aquella gent tornaria a sortir al carrer si es torna a donar una necessitat, domèstica o internacional. Simplement no està adormida. Només necessita arguments. No li cal estar organitzada permanentment. Sap actuar amb rapidesa, i en tenim prou exemples. Aquesta és una de les seves virtuts.
Catalans i pacifistes
Perquè Catalunya és un país de pau, arreladament pacifista, i actiu. I aquest potencial, que ens honora, cal que els polítics el tinguin ben present. Catalunya, un país petit, pot oferir molt al món en temes de pau. Tenim gent preparada i en podríem tenir més si en fem qüestió de política pública. És bo recordar-ho al nou Govern, que ha d'entendre aquest potencial que roman despert al teixit associatiu, als centres de recerca i a les universitats. No deixem que es perdi, perquè el món és massa ple de conflictes i de desigualtats per desaprofitar aquest actiu, un dels més valuosos que la humanitat pot esperar tenir.
