"Avui tothom pot fer un gag i que el vegin deu milions de persones"

El Tricicle torna per tercera vegada al Teatre Poliorama de Barcelona amb la mateixa obra, Garrick , que mai no acaba d'exhaurir el públic. Aquesta és tot just la vuitena obra de teatre de creació de Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans des de la fundació de la companyia en aquells fructífers finals dels 70, perquè tots els muntatges els duren anys i panys a la cartellera amb gires inacabables per tot Espanya.

Fa 31 anys que esteu junts. Dureu més que molts matrimonis!

Joan Gràcia: Una de les raons importants és que ens han anat bé les coses, i això és un bàlsam. Si hi hagués hagut espectacles fracassats i haguéssim hagut de lluitar més, la relació hauria tingut més arestes. Els anys han passat molt de pressa! No hem tingut ni temps d'enfadar-nos.

Però fins i tot els grans grups de rock, quan triomfen, es barallen!

Paco Mir: Són altres volums de diners.

J.G.: Guanyen tants calés que poden permetre's el luxe d'emprenyar-se!

Carles Sans: També hi ha un tema d'egos, que sol explotar per aquí.

I vosaltres us els heu d'esmolar els uns als altres, els egos?

P.M.: Tenint milers de gent a sota cridant, diria que l'ego et creix més. Al teatre la gent és més discreta.

Però també vau fer el salt a la televisió als anys 80. Va ser un canvi important de popularitat?

J.G.: La primera intervenció que vam fer va ser a l' Un, dos, tres... quan érem uns absoluts desconeguts. Allà sí que, de cop i volta, ens van començar a contractar i els teatres van començar a estar plens. Però les intervencions a televisió, com a Tricicle, han estat molt esporàdiques. En tot cas, hem anat pujant perquè hem agradat en teatre. Tenim un públic teatral.

El Tricicle, tots tres junts o separats, s'ha dedicat a produir altres espectacles, musicals, sarsueles i obres... Ho feu per agafar aire?

C.S.: Sí, Tricicle durant molts anys ens ha absorbit absolutament, molt. D'una banda està molt bé, però de l'altra tens necessitats personals d'expressar-te a nivell individual.

Al llarg dels anys us han sortit molts imitadors?

P.M.: Pocs. La majoria són amateurs de festes de final de curs. Sí que hi ha molts actors que ens diuen que s'han fet actors gràcies a nosaltres, que és el em va passar a mi amb Jango Edwards.

J.G.: De vegades ens sap greu que no ens demanin les nostres idees a nosaltres mateixos. Ens passa amb la publicitat: veiem idees nostres que un creatiu ha agafat i les ha col·locat en un espot... I hem vist coses a la televisió, d'altres humoristes, que ens han afusellat, plagiat. Les còpies sense permís sí que ens saben greu. Però que la gent s'inspiri en nosaltres per fer coses noves, al contrari, ens agrada.

AGarrick us col·loqueu la bata de doctors del riure. Hi ha un mètode infal·lible?

P.M.: Si hi fos, ho faria tothom. Hi ha trucs que funcionen quan ja tens el públic a la butxaca, llavors els pots manegar una mica.

J.G.: Un gag pot ser genial o, si no, és la cosa més estúpida del món.

P.M.: Un gag no té mitges tintes.

Què fa riure?

J.G.: La sorpresa, bàsicament. Sortir-li a l'espectador per un cantó que no s'espera.

C.S.: El que és imprevisible. És una cosa que cada vegada costa més, en aquest més en aquest món de les xarxes socials. Perquè avui un tio del Canadà es tira un pet i al cap de cinc minuts ho veus per internet. Abans, podies veure una cosa fora i inspirar-t'hi, o algú ho copiava. Però com més informació, menys sorpresa per part de l'espectador. I per als que hem d'inventar, sorprendre és cada vegada més complicat. Avui qualsevol amb una càmera a casa et fa un gag i potser és boníssim i a YouTube el veuen deu milions de persones!

Beveu d'internet?

C.S.: Com a Tricicle, no.

D'on sorgeixen les idees?

P.M.: De l'observació de la quotidianitat. Veus alguna cosa i el cervell et fa un clic. Però si vols fer un espectacle t'has de posar en una taula i pensar, i treure suc del material. I a força de treballar et surten més idees, gags, imatges...

J.G.: Quan fem un espectacle, ens passem tres mesos i mig asseguts en una taula discutint i, quan ho tenim clar, ens és relativament fàcil pujar a l'escenari i assajar-lo un mes i mig.

Teniu la sensació que riure està menystingut?

P.M.: Sempre. Perquè riure és una cosa normal i, en canvi, la gent no plora pel carrer. Però en un espectacle nostre hi ha molts gags, 100, 150, 200, i cadascun és un examen, per a un còmic. I en una obra dramàtica només hi ha un final.

C.S.: A més, com que hi ha gent divertida pel món, sembla que sigui més fàcil i a l'abast. És una cosa molt arrelada socialment i no ho canviaràs: del Tricicle la gent n'és molt fan, però el teatre de debò és el Cyrano de Bergerac i Hamlet .

No heu tingut mai ganes de parlar?

C.S.: Ara estem en un punt en què a l'escenari ens permetem llançar una paraula, si volem. El que no farem mai és començar a dialogar. No ens cal.