PARíSSis anys després dels fets de Clichy, i malgrat els esforços i els plans de les diferents administracions per trobar una sortida a la degradació de les condicions de vida als suburbis de París, els conflictes són ben vius a pocs quilòmetres de la capital francesa. Bales perdudes, cotxes en flames i desallotjaments constants no deixen de ser una rutina fàcil de trobar en les catalogades com a "zones urbanes sensibles".
Aquest mateix curs, a Sevran, a només 15 quilòmetres al nord de París, l'escola primària del poble va haver de suspendre les estones d'esbarjo al pati pels intercanvis de trets que hi havia al voltant del centre a plena llum del dia. L'alcalde de Sevran, Stéphane Gatignon, denunciava al mes de juny una situació de "crisi extrema" i, en una provocació al govern central, demanava la presència de cascos blaus a la zona si l'Estat no era capaç d'acabar amb la inseguretat al municipi.
Fa només quinze dies, José Reynès va sortir de casa seva a Montreuil per participar en els actes de protesta contra l'expulsió de 300 immigrants d'origen africà que vivien en una impremta ocupada des del 2008. Va acabar detingut durant unes hores a la comissaria de Barbès, a París, per haver enregistrat amb la seva càmera com la policia, que havia desplaçat fins a cinquanta vehicles per a l'operació, dispersava amb violència els immigrants presents a la plaça pròxima a l'edifici desocupat. La policia -diu Reynès sobre el desnonament- "va deixar fer a aquells homes armats amb pals de ferro i granades de gasos lacrimògens". I afegeix: "Això passa cada dia a França, al meu barri. Viure aquí és un esport de risc".
El divorci París- banlieue
Pierre Mansat, conseller de l'Ajuntament de París encarregat de les relacions París- banlieue , explica a l'ARA que "cal deixar de fer servir com a sinònim de banlieue la idea de barri amb dificultats, però també cal acabar amb la idea de París com a ciutat arrogant i dominant". Mansat és responsable de les relacions de la capital amb els seus suburbis des que l'actual alcalde de París, el socialista Bertrand Delanoë, va arribar al poder l'any 2001: "Llavors ja teníem clar que calia posar fi al divorci històric entre centre i perifèria". Però París no és l'única responsable de l'entramat de projectes i actuacions en marxa als suburbis de França. L'Estat hi té molt a dir, així com els consells regionals i els departaments, sovint de diferent color polític. Els projectes queden encallats per les lluites i la rivalitat ideològica de les parts implicades.
Vides de segona
França es distingeix per l'omnipresència en el paisatge d'aquests grans nius urbans perifèrics que són les cités de la banlieue . Grans blocs de pisos de vivenda social que avui són el rovell de l'ou del tràfic de drogues. Les cités es van contruir a corre-cuita als anys 60. La urgència de la necessitat i la precarietat dels materials emprats van fer que la degradació fos tan ràpida com evident.
Mohamed Rezane, escriptor i educador social al Sena Saint-Denis, creu que néixer i viure a la cité fa que automàticament se't consideri ciutadà de segona. "Si al teu currículum hi ha una adreça de la banlieue , poques empreses estaran disposades a contractar-te. El 93 -el codi postal del Sena Saint-Denis- és un nombre maleït", explica a l'ARA Mohamed Rezane, autor de diverses novel·les sobre la vida en aquests suburbis. Ell va deixar Saint-Denis quan va tenir el primer fill. A primera vista, el problema sembla sobretot econòmic, però en realitat -diu Rezane- és una qüestió política: "França ja no és el país de la igualtat i la fraternitat".
