ESQUERDA TRANSATLÀNTICA
Crònica 02/10/2011

Barack Obama ja No truca, renya

i
Carme Colomina
2 min
Herman van Rompuy, president del Consell Europeu, saluda la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton.

El dia que la Unió Europea va presentar en societat Herman van Rompuy, la seu del Consell a Brussel·les va ser un desplegament de faristols. El nou president permanent; la nova cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton -que també estrenava càrrec-; el president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, i el president de torn, aquells dies representat pel primer ministre suec. El retrat perfecte d'aquest monstre de tants caps que és la UE. Quan va començar la roda de premsa, un periodista alemany els va deixar anar: "¿A qui de tots vostès haurà de trucar ara Barack Obama quan vulgui parlar amb Europa?" Un silenci incòmode per part dels interpel·lats, que es miraven els uns als altres, i un somriure maliciós des de les butaques de la premsa van precedir la resposta de Van Rompuy: "Estic ansiós esperant la seva primera trucada".

"Els europeus s'haurien d'oblidar d'una vegada del telèfon de Henry Kissinger", deia poc després l'analista europeu Tom Spencer. Era la dècada dels setanta, quan el secretari d'Estat nord-americà no sabia a qui havia de trucar per parlar amb aquesta estranya construcció política i institucional que és la UE. Però Europa continua sent una cacofonia, i el problema és que Obama ha deixat de trucar.

Els Estats Units han perdut interès per Europa. El Transatlantic Trends, l'enquesta que cada any avalua l'estat de les relacions entre els europeus i els nord-americans, assegurava fa uns dies que el 51% dels nord-americans creuen que Àsia és més important pels seus "interessos nacionals" que no pas la Unió Europea. El desencantament ve de lluny i dels despatxos més alts de la Casa Blanca. L'apassionat enamorament d'Obama amb Europa va durar una campanya electoral. El president dels EUA es va cansar ben aviat de les llargues, improductives i protocolàries reunions de caps d'estat i de govern europeus. En va tenir prou amb una, la de Praga del 2009. "Una pèrdua de temps", va sentenciar Obama.

Ni la política ni l'economia

Brussel·les i Washington discrepen en les prioritats de la seva agenda política i en les receptes econòmiques per sortir d'una crisi que escanya les dues bandes de l'Atlàntic. Comparteixen el fracàs en la governança dels mercats financers i el desconcert en què els van enxampar les revoltes àrabs. La història els ha passat per davant mentre uns i altres encara reinventaven la seva política exterior, i es descobrien incapaços de fer front als que havien creat la tempesta financera. I tots dos han mirat desesperadament cap a la Xina buscant ajuts econòmics i han confirmat que tenen interessos diferents al nord d'Àfrica.

El telèfon transatlàntic ja no sona. Obama renya Europa a través de grans titulars de premsa. Envia el seu secretari del Tresor, Timothy Geither, que s'autoconvida -amb el vistiplau de la presidència polonesa de la UE- a una reunió de ministres d'Economia per donar uns consells que els europeus no volen. Envia el seu secretari de Defensa, Robert Gates, a l'OTAN per carregar contra una Europa que retalla en despesa militar. Ara s'imposa el recel. La vella relació privilegiada ha caigut en la incomprensió.

stats