Beatriz Preciado: "Fa segles que tenim la guerra com a model per fer política"

Filòsofa, activista queer i professora d'història política del cos i teoria queer a la Universitat París VIII, Beatriz Preciado (Burgos, 1971) té des de fa anys sòlids vincles amb Barcelona: forma part de l'equip de professors del Programa d'Estudis Independents del Macba, col·labora amb l'ARA i amb el suplement Cultura/s de La Vanguardia . Deu anys després d'haver revolucionat les lletres franceses amb Manifiesto contrasexual , la seva òpera prima, l'editorial Anagrama l'ha reeditat. El 2010, a més, va quedar finalista del premi d'assaig que convoca la mateixa editorial per Pornotopía. Arquitectura y sexualidad en 'Playboy' durante la guerra fría. Ens va rebre el 27 de maig, coincidint amb la presentació a Barcelona de la nova edició del seu manifest .

Què vol dir contrasexual?

La constrasexualitat són un conjunt de pràctiques de resistència contra la normalització de gènere. No tenen a veure amb la integració dels homosexuals dins la societat heterosexual. Es tracta de posar en qüestió binomis com el d'home/dona, masculí/femení, heterosexual/homosexual, que han estat construïts històricament per les institucions mèdiques i jurídiques. Cal repensar col·lectivament la producció d'identitat fora d'aquest sistema totalment obsolet i discriminatori. Això no es pot fer en dos dies, però sí que es podria fer en un moviment assembleari com el que s'està creant ara. Es tracta d'arrencar aquestes nocions del discurs mèdic i jurídic i convertir-les en nocions d'emancipació.

Com veu el moviment dels indignats ?

Em sembla molt interessant, malgrat que des de París no l'he pogut seguir gaire detingudament. M'ha cridat molt l'atenció la reticència amb què se'l miren els intel·lectuals, que l'interpreten gairebé amb menyspreu perquè rebutja les polítiques tradicionals de representació democràtica.

Què ha canviat?

De fet, la democràcia l'hauríem de pensar com un conjunt de pràctiques que es poden modificar, no existeix per si mateixa. Hi ha, però, un desconeixement extraordinari de la nostra tradició política. Per mi el moviment dels indignats està relacionat directament amb l'origen de la Revolució Francesa, protagonitzada per diferents grups d'indignats que s'anomenaven a si mateixos "ciutadans" i "ciutadanes". I el que va passar és que aquells que primer van fer la revolució van ser els primers exclosos del pacte democràtic que va resultar de la revolució. I el moviment el veig, també, com una extensió de les revolucions pacífiques dels anys seixanta com el Maig del 68, Stonewall el 1969, les revolucions negres, les feministes... Aquests moviments rebutgen la lògica de la guerra. I fa segles que tenim la guerra com a model per fer política. Els critiquen que ocupen l'espai públic de manera festiva, però la festa és un model millor que la guerra per produir col·lectivitat.

Ha col·laborat en el guió de Bye, bye, Blondie , la nova pel·lícula de la seva companya, la cineasta i novel·lista francesa Virginie Despentes, que va dirigir Folla'm . Com ha sigut aquesta experiència?

Jo només he fet una col·laboració puntual a l'adaptació que Virginie Despentes ha fet d'una novel·la seva. Com que ha canviat la història d'amor heterosexual del llibre per una història d'amor entre dues noies, he subratllat alguns elements i n'he modificat alguns altres. Virginie pensava que seria un canvi petit, però a partir d'aquí les coses es van complicar, les televisions públiques franceses van retirar les subvencions quan es van trobar al davant d'una història d'amor lesbiana.

La indústria cinematogràfica ha volgut fer els ulls grossos amb l'homosexualitat i la transsexualitat?

És molt curiós. Quan preparàvem la pel·lícula ens vam adonar que no hi ha més de quaranta pel·lícules en tota la història del cinema que tractin històries d'amor lesbianes. I les històries tenen a veure amb la criminalitat o amb les drogues, o una de les dues mor, o marxa amb un home, o té un fill, és a dir, es redimeix a través de l'heterosexualitat o la maternitat. Hollywood sempre acaba castigant els personatges homosexuals o transsexuals, té un enorme poder per crear discurs heteronormatiu. La nostra acaba bé.

Enmig d'un panorama dominat pels sex symbols al món de la música i el cinema, què en pensa del fenomen Lady Gaga?

Sóc fan de Lady Gaga! Per mi representa l'entrada al mainstream de les estètiques camp , és a dir, de l'estètica transmaricabollo . El més curiós és veure com Lady Gaga s'ha convertit en una figura de l' entertainment amb una estètica a la qual els règims mèdic, jurídic i científic no donen visibilitat. I el que més m'interessa és el seu propi discurs: és crítica amb el sistema nord-americà, s'anomena a ella mateixa "puta del govern".

Aleshores seria contrasexual?

Lady Gaga es resisteix a la total absorció dins el sistema neoliberal, en aquest sentit ho és. Al meu fillol, que té onze anys, li agradava molt, però ara diu que ja no li agrada perquè no vol que el prenguin per gai a l'escola. Aquesta impossibilitat d'identificar-se totalment amb ella em sembla molt simptomàtica.