LA REFORMA DE L'ESTAT FEDERAL
Crònica 23/12/2010

Bèlgica ja pensa en el pla B

Lara Malvesi
3 min
El socialista flamenc Vande Lanotte en una trobada amb el rei Albert.

Corresponsal a Brussel·lesPer als belgues ha estat més fàcil dirigir la maquinària comunitària com a presidents de torn de la Unió Europea aquest últims semestre que fer-se càrrec del seu propi país. Sis mesos després de les eleccions del 13 de juny no hi ha perspectives de formació de govern. ¿Hi ha cap altra opció per a un país dividit per dos fronts ben definits que el pla B? La separació de l'estat ja no és tabú per als belgues.

Bèlgica és un estat federal format per tres comunitats lingüístiques -francòfons, flamencs i alemanys- i per tres regions: la pobra Valònia, la pròspera Flandes i la imprescindible Brussel·les capital. Per formar govern, uns i altres s'han de posar d'acord en una reforma de l'estat federal, una missió que de moment ha estat impossible.

Brussel·les i la seva perifèria són l'element clau per a la reforma del país. La capital de Bèlgica constitueix una regió oficialment bilingüe -francès i flamenc-, però la seva població és eminentment francòfona. Tot i això, els partits flamencs com la Nova Aliança Flamenca (NV-A), guanyadors de les eleccions, volen annexionar-la a la regió de Flandes. La raó és que Brussel·les i els 35 municipis flamencs que l'envolten constitueixen un districte electoral especial anomenat Brussel·les-Hal-Vilboorde, en què els francòfons poden votar partits de la seva comunitat, tot i que és Flandes qui paga la festa.

Més autonomia financera

Fins a cinc persones han rebut la missió reial de buscar una fórmula que derivi en una coalició de govern. El darrer ha estat el líder socialista flamenc Johan Vande Lanotte. El seu full de ruta inclou donar més autonomia financera a les regions amb una nova llei de finançament, el veritable element clau en disputa per als flamencs. El nou marc financer que proposa Vande Lanotte deixaria decidir a cada una de les tres regions el tipus d'impost sobre la renda de les persones físiques, una antiga reclamació de Flandes, la regió amb la renda per càpita més alta. Per compensar possibles diferències s'establirien mecanismes de solidaritat. En contrapartida, la nova llei comportaria una nova fiscalitat per a la regió de Brussel·les que tingués en compte les persones que treballen a la capital i es beneficien dels seus serveis però que no contribueixen al seu finançament perquè resideixen a Flandes.

Dos pesos pesants del PS de Valònia, la vice-primera ministra Laurette Onkelinx i el vicepresident del partit, Phillipe Moureaux, són els que comencen a parlar d'escissió amb naturalitat per a sorpresa dels flamencs, els autèntics artífexs de la separació, que comencen a creure que es tracta d'una tàctica de cara a la galeria.

Ni junts, ni separats

De moment, qualsevol amenaça d'escissió és vista per tots amb escepticisme. Si per al casament no es posen d'acord, tampoc sembla que puguin fer-ho per al divorci. Entre les regions hi ha una gran "interdependència econòmica", diu l'economista Robert Deschamps, de la Universitat de Namur i habitual de les tertúlies a la televisió pública francòfona. La separació de Bèlgica seria llarga i costosa, segons els experts. Mentre que la pròspera Flandes no tindria problemes de supervivència, la deprimida Valònia no podria sobreviure sense l'ajut internacional. Dibuixar la frontera seria el més difícil. I sobretot, ¿qui es queda Brussel·les? Ni Flandes ni Valònia estan disposats a renunciar-hi. ¿I què passa amb el reconeixement internacional? Espanya, sense anar més lluny, mai reconeixeria Flandes o Valònia com a nous estats "per la por del precedent", tal com reflexiona l'especialista en ciència política Jan Wouter.

Un altre element transcendent és el fet que a Bèlgica hi ha una monarquia. El rei Albert II és per alguns, amb les patates fregides i el ciclista Eddy Merckx, la maionesa que manté unida Bèlgica. Si el 2006 l'especial Bye bye, Belgium emès per la tele flamenca va impactar més d'un com si es tractés d'un remake de La guerra dels mons, d'Orson Welles, avui la idea de l'escissió no espanta els belgues, que els darrers quatre anys n'han vist de tots colors.

stats