Carmen Mur: "D'aquesta crisi en sortirem diferents"

La patronal d'empresaris és carca?

Nooo! És una institució. Cap institució té l'agilitat d'una petita empresa. També passa en una multinacional. Les coses són més difícils de bellugar. T'ho penses tres cops per fer un pas i pots perdre pistonada. O no.

Per què és l'única dona entre 10 vicepresidents de Foment del Treball?

No ho sé. També vaig ser la primera dona de la seva executiva. Sóc en més llocs perquè fa més anys que hi sóc. Però la presència de dones acabarà arribant. No fa tants anys que la dona va entrar massivament a la universitat i al mercat laboral amb idea de permanència. Però el cost dels càrrecs per a una dona encara és diferent. En alguns moments cal renunciar a algunes coses i els homes no ho fan. És més fàcil si no tens fills.

Vostè hi ha renunciat.

Jo no he renunciat a res. Ni ho he pensat. La vida m'ha portat per un camí. I li asseguro que mai no me n'he penedit. L'important és gaudir del que es fa. Sempre repeteixo que no em fa por morir-me, sinó que es mori el que em fa viure. I jo trec la part positiva de tot. La meva trajectòria és reflex d'una actitud, d'haver aprofitat les oportunitats. Jo ni tan sols vinc del sector dels recursos humans.

De fet, va començar de secretària.

Sí. I era el meu destí per formació i pel context social. Les noies de la meva edat treballaven en una oficineta, però en un 80% es casaven i aleshores l'empresa els donava un dot i marxaven a casa seva. Parlo del 1969 o el 1970. La dona només treballava si el marit no la podia mantenir.

Com s'hi va rebel·lar?

Jo volia ser hostessa, però, en fi, treballava de secretària en una escola de secretariat de prestigi, que formava noies de la crème de la crème de Barcelona. Les empreses trucaven per demanar noies i recomanava les que veia millors. Vaig decidir començar a cobrar una comissió. Cada cop em demanaven més noms i jo no donava l'abast. Aleshores vaig posar anuncis i casava persones i empreses. Hi tenia habilitat.

No es van enfadar, a l'escola?

No, tenia el seu consentiment. Després ja vaig muntar una petita empresa de selecció de personal i serveis. Fèiem de tot: mecanografiàvem tesines, buscàvem secretàries, fèiem fotocòpies i dossiers. Amb el temps vam preparar lots d'empresari. Érem sis o set.

I de cop ja era una empresària.

Sí, però la cosa va anar agafant velocitat. Necessitava aprendre d'algú. Una amiga que vivia a Brussel·les em va dir que les seves cunyades treballaven a l'empresa més gran del món que feia el que jo intentava fer. Em va aconseguir una trobada amb el director general de Manpower a Brussel·les. Vam parlar, em va carregar de fullets i, en marxar, em va preguntar: "Pot ser demà a París?" I jo li vaig dir que sí. Vaig agafar el tren i l'endemà, a París, em vaig entrevistar amb una senyora. Es va acomiadar dient que li agradaria molt que jo fos representant de l'empresa a Espanya.

Es devia quedar de pedra.

Vaig pensar que ho deia per cortesia. En tornar a Barcelona, ja tenia una carta dels Estats Units en què Manpower em proposava una entrevista amb un dels seus vicepresidents. No es va produir i jo vaig anar fent. Però dos anys més tard, el 1985, va venir. Després d'algunes entrevistes i viatges als EUA, em van escollir. I vam començar a operar junts.

Com va reaccionar vostè?

És com estar fent sarsaparrella a casa i que la Coca-cola es fixés en mi. Vaig pensar: Manpower vol entrar a Espanya. Val més que ho faci amb mi que no que se m'instal·li al davant.

Sempre es tira a la piscina així?

Ei, que no sé nedar! No, però cal saber veure i caçar al vol les oportunitats. Un cop vam fer una exposició de regals d'empresa amb una gent de Madrid. L'any següent un banc ens va trucar per preguntar quan i on fèiem l'exposició de regals i jo vaig improvisar: "La setmana que ve". Era un negoci. No sap com vam aprendre de ràpid a fer llaçades.

I la seva gent es deixa arrossegar?

Sóc exigent, però també amb mi mateixa. No m'agrada manar, m'agrada que m'obeeixin. No és el mateix. M'agrada que quan toqui fer una cosa ens arremanguem tots, que fem pinya. Per mi no hi ha impossibles. L'altre dia vaig anar a Nova York. Volia allotjar-me en un determinat hotel i la meva secretària em va dir que no hi havia habitacions. Després de quatre dies trucant, en va trobar una. Voler és poder. Cal insistir.

Fa 25 anys que està lligada a Manpower. No és bo canviar de feina?

És convenient. Els meus pares sempre m'ho aconsellaven. I abans de treballar a l'escola de secretàries vaig ser en altres empreses, perquè jo treballo des dels 17 anys. Però la meva empresa ha evolucionat tant que és com haver anat canviant d'empresa. Hem anat integrant coses. Es toquen tantes tecles que després es pot fer qualsevol cosa.

Va vendre l'empresa a Manpower, però hi ha seguit treballant.

Sí, però jo sempre he treballat com si ho fes per mi, com si el projecte fos meu. A tot arreu.

Quin és el pitjor error de les empreses en la gestió de personal?

La incoherència de dir que l'important són les persones i després no tenir-les prou en compte. I amb el client, igual. La incoherència és fatal.

En crisi és més difícil motivar?

No podem esperar que ens motivin. Prefereixo parlar de crear confiança i condicions per a l'harmonia. Si hi són, la motivació hi està inclosa. Les empreses incoherents, per molt que vulguin, no poden motivar. I si la feina no t'agrada tampoc no et poden motivar.

Vostè ajuda a trobar feina. Amb cinc milions d'aturats, ho té difícil.

Ajudar a buscar feina és un privilegi. La feina és el bé més preciós després de la salut.

Per què tenim el doble d'atur que la UE? També quan no hi ha crisi.

Alguna cosa no casa. Abans de la crisi hi havia 1,8 milions d'aturats, però ens costava moltíssim trobar qualsevol perfil d'un cert nivell. Tanta gent sense feina i no la trobàvem!

No responem al perfil que busquen les empreses, aleshores.

Potser, però hi ha un tema d'actitud. Ofereixes una feina a Reus a una persona que s'ha quedat a l'atur a Terrassa i et diu que no. Hi ha un problema de mobilitat, geogràfica i funcional. A la gent que s'ha passat 15 anys fent una feina X en un sector se li fa una muntanya canviar d'àmbit. Un oficial comptable potser trobarà feina una categoria per sota, però la pitjor feina és la que no es té.

Vol dir que al marge d'altres responsabilitats en l'atur, hi ha un problema d'actitud?

És que l'actitud és clau per trobar feina. Buscàvem fa un temps persones per a una feina temporal i molts candidats van dir: "Per cent euros més em quedo a l'atur, mentre duri". Una persona que havia tingut un càrrec important va dir que sí, i al cap d'un temps se la van quedar i va anar progressant. Quina sort va tenir, oi? Doncs no. Va triar treballar. Voler treballar és el que més importa.

De la crisi en sortirem més barats?

No sé si en sortirem més barats com a treballadors, però sí que d'aquesta crisi en sortirem diferents. Actuarem de manera diferent. Ara ja ho fem. En el consum, per exemple. Qui es pot permetre consumir més no ho fa.

Encarna l'ocupació temporal. Temporal no és igual a precari?

No. D'entrada, l'ocupació temporal no és per a tota la vida. No voldria una persona que hagués anat passant tota la vida una temporada per diferents empreses. No és bo ni per a ella ni per a l'empresa. D'altra banda, hi ha feines amb contracte indefinit que poden ser precàries i feines temporals que no ho són. A més, les ETT hem de dedicar un 1,25% de la massa salarial a la formació.

Perdoni, però és gaire un 1,25%?

És molt més que res. Si una altra mena d'empresa fa un contracte temporal no està obligada a fer-ho. I tampoc queda clar que ho facin amb contracte indefinit. A les ETT es forma la gent per la feina que faran. Per a alguns pot representar més i per a d'altres, menys.

Li ha costat moure's en un negoci amb estigma com les ETT?

Vaig començar en el sector quan la feina temporal no estava regulada. Va aparèixer molta gent que veia possibilitats de fer-hi negoci. Els primers temps no vam saber vendre les bondats del que és la feina temporal i l'opinió pública va identificar que parlàvem de feina precària: ho era si no es feia amb control. Però fins a la crisi, quasi un 40% de la gent que col·locàvem de manera temporal es quedava a les empreses clients.

Les ETT són una antena clara de l'economia. Què capten?

El 2007, quan no hi havia crisi, ja vèiem els semàfors en ambre. També som els primers a veure la recuperació: si les empreses comencen a tenir confiança, comencen a contractar, però al principi ho fan de maneratemporal, és un tempteig abans de fer contractes indefinits.

I ara veu aquest tempteig?

Ara no temptegen res. Home, estem donant serveis, però no hi ha alegria. Tret d'una baixadeta el gener passat, des de l'últim semestre del 2010 semblava que la cosa canviava per bé. Però des del setembre ha estat terrible. Els empresaris estem preocupats. Hi ha una falta de confiança generalitzada. Igual com l'èxit atreu l'èxit, la misèria atreu misèria.