Recoder parla clar, es mostra proper i seriós alhora, i transmet confiança. Es nota que en té molta en ell mateix. Parla amb seguretat i orgull tant del que va aconseguir a Sant Cugat ("quan hi vaig entrar d'alcalde les finances estaven intervingudes per la Generalitat i vam ser l'ajuntament més transparent de l'Estat dos anys seguits") com del que ha aconseguit com a pare ("he educat tres filles que ara tenen 24, 21 i 17 anys mantenint uns límits molt estrictes i sense perdre els nervis"). Ara li toca un tercer repte encara més difícil: ser el conseller que tallarà menys cintes inaugurals de la història, perquè les tisores aquest govern les té ocupades en feines menys aparents. Li dic així de directe: "No es penedeix de passar d'alcalde ric a conseller pobre?" Força un somriure que delata que la frase li ha fet menys gràcia que a mi quan se m'ha acudit, i de seguida noto que el que li ha molestat no és la segona part, sinó la primera. Dedica cinc minuts a desmentir que fos un alcalde ric. Que si Sant Cugat té gairebé una tercera part d'habitants que Sabadell i el doble de carrers, que si el manteniment dels fanals és el mateix per a carrers amb casetes que per a carrers amb edificis de dotze pisos... D'acord, entesos, parlem del conseller pobre. "No és cap tragèdia, ens en sortirem. Fer política amb molts diners no té cap mèrit. Lluir-te i ser capaç de fer coses amb restricció pressupostària sí que en té". El que deia: cal molta confiança per dir això creient-s'ho. Confia molt en la seva capacitat de convicció. Els caps de setmana visita alcaldes, i tot el dia atén amb tenacitat el Twitter ("excepte si m'insulten, que els bloquejo"). La xarxa li permet fer de conseller com feia d'alcalde: explicant-se. I gràcies a Twitter saps què feia ahir la filla petita (ho diu en primera persona: "Hem acabat la selectivitat!"), o que la gran li fa de corresponsal a Madrid, "on li toca exercir de catalana, sens dubte". Justament a Madrid ell va viure l'anècdota que li serveix per reclamar amb vehemència un canvi radical en els polítics. Un diputat li va dir, arribant a la capital espanyola: "Me'n vaig a veure els meus electors". I on anava és a la seu central del partit: "Mentre el polític no tingui clar per a qui treballa, mentre no es degui als votants de veritat, l'allunyament serà insalvable". Ho té clar: "La Transició ens va deixar una democràcia que ha quedat antiquada. És urgent una nova llei electoral que ens acosti al votant". És divendres al matí, i tanquem una setmana moguda. "Per mi el Parlament és molt cansat, dos dies allà és pitjor que córrer la ruta dels tres monestirs, 51 quilòmetres des del monestir de Sant Cugat al de Montserrat passant pel de Sant Llorenç del Munt". Per a corredisses, aquests dies. "Intentar entrar era angoixant, t'anaven apareixent com a les pel·lis de zombis". Entén la base de la indignació. "Vivim en un model de generar riquesa que s'ha estancat, i crea frustració". Però diu que ho va tenir molt pitjor el seu pare, i ell, que és el gran de nou germans. Se n'ha sortit: d'aquí ve la confiança.
