La política catalana de Camps
Francisco Camps sovint no s'està de criticar una suposada voluntat d'ingerència catalana al País Valencià. Tot i això, la seua agenda mira cada cop més cap al nord.
València."Ara és el torn perquè, una vegada més, públicament decidim qui estem amb els valencians, amb el nostre orgull, estima i cultura, i qui està amb qui ataca els nostres senyals d'identitat". Així de contundent s'adreçava a l'hemicicle el president de la Generalitat valenciana, Francesc Camps, durant el debat de política general celebrat a finals de setembre. Camps feia així referència a la visita a Barcelona d'Enric Morera, síndic del grup parlamentari Compromís, durant l'Onze de Setembre, només unes setmanes abans. I encara va insistir-hi més, en assegurar que sempre ha refusat d'assistir a la Diada, tot i que ha estat convidat diverses vegades, "per no ferir la sensibilitat de molts ciutadans, perquè són massa anys d'ingerències en els afers valencians", sentenciava.
Des que va arribar a la presidència, l'any 2003, aquest ha estat un discurs recurrent per a Francesc Camps. Paradoxalment, moltes de les decisions claus del seu mandat han tingut un regust inevitable de política catalana. Què hi ha, doncs, de cert en l'anticatalanisme de Camps?
Els bons com a salvació
A principis d'octubre el president José Montilla anunciava la posada en circulació de 1.890 milions d'euros en forma de bons patriòtics, una iniciativa que, en principi, ha de servir per poder fer front als pagaments a proveïdors. Més tard aquesta xifra es va ampliar a més de 3.000 a causa de la forta demanda.
Un mes després, i davant el creixent endeutament, l'administració valenciana també treia els seus propis bons. L'operació, coordinada per La Caixa, possibilita que una vintena de bancs i caixes puguen oferir als seus clients la compra de bons de la Generalitat valenciana amb un interès del 4,75% a un any. Camps copiava així, punt per punt, les condicions d'emissió de deute públic anunciades per Montilla.
Certament la qüestió del deute públic preocupa molt el govern valencià. I amb raó. Segons el Banc d'Espanya, el País Valencià és l'autonomia més endeutada de l'Estat espanyol en relació amb el producte interior brut, amb un percentatge que arriba al 16% del seu PIB. El segon i el tercer lloc l'ocupen, respectivament, Catalunya (15,4%) i les Illes Balears (15,2%).
Més finançament
Tractant de cercar-hi una solució, el govern valencià del PP ha atiat darrerament el discurs referit a la discriminació que pateix el País Valencià en el repartiment dels diners entre les diverses comunitats autònomes. La principal demanda és que es reconegui l'augment poblacional fins als cinc milions. Per aconseguir-ho el Consell s'ha plantejat ara una reforma de l'Estatut d'Autonomia, amb data del 2006.
Segons el conseller de Governació del govern valencià, Serafín Castellano, "seguint la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut català, i de la interpretació que en fa el govern socialista, l'avantprojecte de reforma de l'Estatut planteja una modificació d'acord amb l'increment poblacional de la comunitat que suposaria una inversió de vora 500 milions d'euros addicionals el 2011 i més de 3.500 milions en els propers 7 anys".
Es tracta d'una mesura que el PP va rebutjar el 2005, durant les negociacions de la reforma estatutària. Per contra, i en previsió de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, sí que s'hi va incloure la famosa clàusula Camps. Aquesta disposició addicional garantia que el País Valencià, sense haver de fer cap reforma de l'Estatut, poguera reclamar els avenços en autogovern d'altres autonomies. Un cop més, Camps s'emmirallava en el Principat.
L'eix mediterrani
Francesc Camps s'hi va oposar, però finalment va haver de claudicar. Les associacions empresarials valencianes van fer veure al president que l'Eix de la Prosperitat, aquell que van escenificar el 2004 a Bellver Esperanza Aguirre, Jaume Matas i el mateix Camps, no tenia cap sentit per als seus negocis. Aleshores el cap del Consell va haver d'abraçar les tesis de l'Euroregió Mediterrània de Pasqual Maragall. I ho fa encara amb tanta insistència que a principis de desembre Mario Flores, conseller d'Infraestructures, exigia al govern espanyol que pressionés davant la Unió Europea perquè consideri l'eix mediterrani com una xarxa "prioritària".
