Cap al començament del final?
Quan fa dotze anys Vladímir Putin va ser elegit president, enfilat en una densa onada de patriotisme, Rússia deixava enrere una dècada de capitalisme mafiós i de democràcia desnaturalitzada. El nou líder rus va prometre en aquell moment ordre i benestar -que arribaria gràcies a l'augment dels preus del petroli en els mercats internacionals- a canvi que la societat russa renunciés a amplis trams de llibertat i de drets civils. El nosaltres us deixem viure i vosaltres ens deixeu robar, guarnit amb coreografia recuperada dels temps soviètics, ha estat el, diguem-ne, relat d'aquesta última dècada a Rússia. Un model que comença a esgotar-se a mesura que els beneficiaris de la prosperitat putinista han esdevingut classe mitjana disposada a créixer i a superar un marc polític i econòmic que els queda petit.
Els dotze anys que Putin deixa enrere s'assemblen poc als sis que li esperen. Els acabarà? Davant d'una creixent agitació social, a l'amo del Kremlin només li queden -a grans trets- dues opcions: seduir fent reformes o desencadenar la repressió. Si haguéssim de fer cas a l'exmagnat empresonat Mikhaïl Khodorkosvki -un dels malsons del règim-, el que més agrairia Putin i el seu entorn és un acte violent -atribuït a terroristes del Caucas o a activites opositors- que justifiqués una escalada repressiva. Seria la millor manera de retenir el poder els sis anys -i potser sis més- i no haver de passar comptes per la corrupció ni pels abusos.
Amb tot, hi ha qui pensa que encara és possible un, diguem-ne, Putin B, capaç de sorprendre i de modernitzar. Però les úniques reformes que ara Putin podria oferir serien les que no posessin en perill el seu poder. Reformes que no qüestionessin la lògica del capitalisme d'estat corrupte que ha enriquit milers d'exkagebistes i de buròcrates.
La reforma impulsada per un, diguem-ne, Putin B no podria anar més enllà dels tímids i frustrats intents que entre el 2008 i el 2012 va fer el president Dmitri Medvédev. Entre resignat i obedient, Medvédev no ha aconseguit incorporar a l'economia russa tot allò que el va fascinar quan Obama el va portar a Silicon Valley. Rússia no té economia productiva, el 4% de creixement del 2011 prové de la venda del gas i del petroli, i no para d'emetre símptomes d'estancament. Un Putin B, doncs, no gaire diferent al del tàndem amb Medvédev, seria un déjà-vu amb poca credibilitat o gens. I, en una situació límit, ¿Putin podria plantejar una transició-epíleg com va fer Ieltsin? Potser sí, però havent-se assegurat abans la impunitat.
Una Rússia contra l'altra
La sociòloga russa Natàlia Zubarèvitx s'ensuma que, ara mateix, el règim ha començat a llançar el que ella anomena segona Rússia -ciutats de 20.000 a 250.000 habitants, el 25% de la població del país, ancorada en estils de vida soviètics- contra la revoltada primera Rússia de la classe mitjana -35 milions d'usuaris d'internet que habiten en les 12 ciutats de més d'un milió d'habitants.
Un enfrontament en què la segona Rússia , fidel a Putin, tindria el suport d'una tercera de base agrícola i fins i tot d'una quarta Rússia arraconada al Caucas i a Sibèria. I serien d'aquests sectors socials d'on podrien arrencar els primers aplaudiments si Putin optés pel búnquer i la repressió. I això equivaldria a capbussar-se en el començament del final.
