"Les cases ens parlaran i respondran als nostres estímuls"

L'era digital fa que les persones irradiem informació: cada mòbil és una font de dades que pot ajudar a preveure trànsit, consums energètics o aglomeracions humanes. Carlo Ratti creu que l'urbanisme ha de saber treure profit de tot aquest coneixement possible i posar-lo al servei d'unes ciutats més intel·ligents, capaces de regular-se -o autoregular-se, de fet- en temps real. Nascut l'any 1971, aquest arquitecte i enginyer divideix el seu temps entre el seu estudi a Torí i Boston, on exerceix de director del SENSEable City Lab, del Massachussets Institute of technology (MIT), un laboratori d'avantguarda des d'on s'imaginen (i s'executen) les ciutats del futur. Ratti ha visitat Barcelona aquesta setmana amb motiu del BDigital Congress.

Vostè parafraseja Le Corbusier i diu que la civilització digital encara ha de trobar la seva expressió arquitectònica.

Le Corbusier defensava que l'arquitectura havia de reflectir els canvis profunds de la Revolució Industrial i, efectivament, va ser així. Només cal recordar com els electrodomèstics ja són determinants a l'hora de distribuir una casa. Doncs ara ha arribat el moment de fer el següent pas, amb l'era digital. Necessitem arquitectura augmentada per a l'home augmentat. I això vol dir que les cases ens parlaran i respondran als nostres estímuls. Podrem interactuar-hi molt més. ¿Recorda que Miquel Àngel va llançar un martell contra la seva escultura de Moisès mentre es queixava i li deia: "Per què no em parles?" Doncs ara els objectes finalment ens poden percebre i ens poden respondre.

Quins mecanismes de comunicació tindrem, els humans?

Actualment hi ha 5.000 milions de connexions de telefonia mòbil per a una població de 7.000 milions de persones al planeta. Però el 2020 el nombre de connexions serà de 50.000 milions. ¿Això voldrà dir que cadascú de nosaltres anirà amb quinze aparells a sobre? No pas: seran les màquines les que cada cop més parlin entre elles o les que ens sentin cada cop que entrem dins del seu abast.

Davant d'aquest repte, quin paper hi juguen els arquitectes?

Doncs el paper de sempre: de la mateixa manera que un sastre adapta la seva roba perquè encaixi en un cos, l'arquitecte també dimensiona i parcel·la l'espai per adaptar-lo a les noves necessitats.

I quan apliquem aquest model tecnològic no a la domòtica sinó a l'urbanisme, ¿qui en surt enfortit: la gent del carrer o els governs?

El que ha passat al Caire és l'exemple clar de com la digitalització juga més en favor de la gent que dels governs. Ha estat la tecnologia la que ha permès una organització urbana espontània i nova.

No hi ha perill que eixamplem l'escletxa digital entre els que saben fer servir aquestes tecnologies i els que n'estan exclosos?

Aquest és un problema al qual ens hem d'enfrontar, certament.

Coneix prou Barcelona per avaluar si és una ciutat intel·ligent?

M'agrada Barcelona i, en diferents estades, potser m'hi he passat sis mesos, així que la conec una mica. I ha estat capaç de reinventar-se més d'un cop, com va demostrar amb els Jocs Olímpics i també posteriorment. Barcelona ha estat un dels llocs per desenvolupar maneres noves de fer les coses, especialment en el cas de les places i de l'espai públic. I avui també pot jugar un paper destacat en aquest nou urbanisme que combina l'espai físic i el digital.

Proposi una mesura.

És difícil de dir, però la clau de volta passa sempre per adonar-se del potencial de les noves tecnologies. Si l'alcalde em demanés consell, jo li diria que la seva prioritat hauria de ser parlar amb la gent acampada a plaça Catalunya. Hauria de convèncer-los que el millor que poden fer és convertir aquesta ràbia i frustració en alguna cosa constructiva.

Hi ha algun projecte del qual estigui especialment orgullós?

Trash Track és un dels projectes més interessants que hem fet al SENSEable del MIT. Generalment volem saber d'on vénen els productes que adquirim, però en canvi ignorem què passa amb ells un cop ens en desfem. El que vam fer amb aquest projecte, a Nova York, va ser adherir a moltes deixalles diferents un localitzador que permetia seguir la ruta d'un tros concret d'escombraries. El mapa mostrava com tota aquella brossa acabava repartida per tot el país, especialment a les immediacions de les grans ciutats.

Quina utilitat té?

Ser-ne conscients i poder-ho visualitzar amb imatges potents és el primeres pas per aconseguir un canvi de comportament.

A Saragossa va dissenyar un pavelló amb parets aquoses. Per què?

Es tractava d'aprofitar que el lema de l'Exposició Universal era l'aigua. I volíem fer un espai en què l'aigua no només formés l'estructura sinó que les parets fossin capaces de mostrar patrons o lletres. Són parets que, a més, s'obren soles quan detecten el visitant. És un sistema obert: no el controlen els creadors, sinó que són els usuaris els que provoquen tots els canvis.