Castigats de cara a la pissarra

És boig Julian Assange? ¿Ens trobem davant d'un home emprenyat, dotat, com la Lisbeth Salander de Mil·lenium , d'unes capacitats que li permeten fer una croada personal en un món on l'individu està cada vegada més aïllat? ¿Hi ha alguna ideologia darrere del seu crit d'alerta -¡ara veureu quina és la veritat, mentiders!- dirigit contra el món mundial?

La imatge que tenim de l'editor de Wikileaks és la d'un personatge escàpol, de poques paraules, tímid, gens convencional. Un home que només quan mira a la càmera per ser fotografiat ho fa amb una gran intensitat expositiva. Però també en aquest cas ens quedem amb el dubte de si aquesta manera de mirar -com si es llepés la cara- no serà una mirada cap a dins, la contemplació de si mateix.

Fill d'una època sense seguretats, l'editor de Wikileaks ha explicat que prefereix la nit al dia, que es mou sense domicili fix, saltant països i continents. Amb la seva biografia passa com amb els carrers mal il·luminats on la llum dels fanals ens priva de la visió del conjunt. Crida més l'atenció el que no es veu, el que no s'explica -potser no s'ho explica ni ell mateix-, que el que s'ensenya: no se sap exactament el dia en què va néixer, hi ha uns pares difusos que treballaven en un teatre itinerant, canvis constants d'escoles -fins a 37!-, sis universitats australianes, fills, dones... El nou revolucionari -etiquetat ja com a terrorista pel secretari d'estat nord-americà (sic)- és un fill líquid de la societat desconcertada. Encara que ell mateix hagi explicat com a la presó un dels carcellers li va passar un paper per dir-li que ell i Luther King eren els seus grans herois, Assange no és el portaveu de cap programa per a canviar les coses, canviar-les a la manera de Luther King, el Che, Mandela, Lubumba, Gandhi, ni cap d'aquells revolucionaris que hi havia abans que se n'anés en orris l'hegemonia de la política. El seu programa, si de cas, és el crit d'un home emprenyat, fill d'una societat cansada d'hipocresia i de mentides.

Sigui com sigui, és evident que Assange ha provocat una revolució extraordinària i si l'11-S va significar el moment d'inflexió de la fi del poder absolut nord-americà al començament del nou segle, Wikileaks és l'expressió cultural de per on poden anar les coses en el nou escenari global de les tecnologies, la informació i el poder dels individus i les xarxes socials.

A mi, com a periodista que sóc, m'agradaria pensar que aquest nou heroi social té, a més de ràbia, un gran sentit de l'humor i la malícia necessària per a la provocació energètica, transformadora. No crec que sigui una decisió innocent el fet d'haver escollit alguns dels cinc diaris més importants del món perquè s'encarreguin d'ordenar i elaborar les informacions que els ha fet arribar a través dels despatxos filtrats a Wikileaks.

"Ja se sabia"

Tal com jo ho veig, aquests diaris han estat seleccionats precisament pel seu prestigi, però, sobretot, pel símbol que aquest prestigi significa en la responsabilitat general d'un periodisme que fins ara ha callat. El premi, l'exclusiva, és la penitència. No deixa de ser irònic que a mesura que es publiquen els despatxos de Wikileaks, no falten comentaris dient que això "ja se sabia". Aleshores, si ja se sabia, ¿per què no en parlàvem? ¿Per què en parlem ara?

És com si Julian Assange ens hagués castigat a fer els deures, a treballar i desxifrar tot el que fins ara no havíem volgut veure o no havíem vist. O callàvem. A la primera fila, davant de la pissarra, Assange ha fet asseure's els primers de la classe -l'escena de més d'una trentena de redactors de primera fila copiant cables no és una imatge gens heroica. El fet és que darrere dels empollons , a les banquetes del fons de la classe, la colla dels babaus escriu també el dictat.

I així un dia i un altre, i ja portem prop d'un mes de portades i pàgines i pàgines de notícies del món, notícies de casa, notícies de tota mena, notícies que es veu que "ja se sabien". Sobre Guantánamo, la guerra de l'Iraq, l'Iran, el Pròxim Orient, el rei del Marroc, Moratinos, el tràfic d'urani a l'Àfrica o... ¡Montilla! Debat secundari

Està bé que en plena confusió, s'hagi obert un debat sobre si s'havien de publicar o no els despatxos de Wikileaks. És una bona manera d'escapolir-se, de buscar un assumpte col·lateral que ens aparti del debat real que és el debat dels fets que es descobreixen. Un debat, també, que ens obligaria a parlar de la connivència lamentable que el periodisme té amb les empreses i el poder. De moment, haurem de continuar fent els deures castigats de cara a la pissarra. I seria bo que quan s'acabi el càstig i ens deixin tornar a sortir al pati, el periodisme s'enamori una altra vegada de la seva part més canalla, crítica i independent, i que recuperi la funció social de corcó i la narració compromesa i apassionada de la vida real de la gent.

Ara, paradisos fiscals

Diu Julian Assange que la propera remesa de documents serà per assenyalar algun banc i seguir la flaire dels diners que han desaparegut amb la crisi financera mundial. I que si tenim sort podrem escalar fins al vèrtex de la piràmide, furgar en paradisos fiscals i saber a qui s'està rescatant i qui s'ha beneficiat d'aquest forat que empobreix la societat i mobilitza els diners públics -els dels jubilats, les escoles, la justícia, la salut, etc.

Potser ho ha dit només per fer espavilar el personal. O ves a saber si no ho diu de veritat i aleshores sí que tornarem a riure.