Catalunya serà mestissa o no serà

Barcelona.Youcef Allaoui té 27 anys i dos títols universitaris (educació social i psicopedagogia). Fa de professor d'àrab a la Universitat de Vic i treballa en l'assessorament a immigrants a la UGT d'Osona. Va arribar a Manlleu quan tenia 13 anys, amb la família, natural de Berkane (Marroc). Encara recorda com havia idealitzat aquell viatge i les expectatives trencades que va suposar el primer contacte amb el nou món, un bany de realitat que el va colpir. Però aquell desencís inicial va matisar-se amb el temps. Ell va ser el primer estudiant d'origen marroquí que va superar el batxillerat a l'institut de Manlleu. "Els immigrants hem fet créixer aquest país", exposa Allaoui, que s'expressa en un català immaculat. "El meu pare potser pensa que tornarà algun dia al Marroc, jo només hi aniré de vacances", afirma el manlleuenc.

El testimoni de Youcef Allaoui il·lustra el trajecte fet per Catalunya, que ha guanyat més d'un milió de ciutadans de procedència estrangera en deu anys, un degoteig que ha teixit un país nou, divers i complex. La transformació, alimentada en època de progrés i necessitat de mà d'obra, és irreversible, per molt que les coordenades econòmiques que van propiciar la crida hagin canviat.

Però la modificació del cicle migratori no esborrarà el perfil de la Catalunya mestissa: el 16,4% dels 7,5 milions de catalans són de nacionalitat estrangera. En 40 de les 41 comarques catalanes, més d'un 10% de la població és d'origen estranger. El col·lectiu marroquí continua sent el més nombrós, però la procedència s'ha diversificat a la mateixa velocitat que el món s'ha globalitzat.

Digerir els canvis

L'escola ha estat un laboratori molt vàlid per calibrar la capacitat d'acollida del país. Les aules han hagut de gestionar una diversitat creixent, perquè els nouvinguts han representat tres quartes parts de l'increment de la població escolar en l'última dècada. L'aposta per la immersió lingüística amb el català com a llengua vehicular, que l'última sentència del Tribunal Suprem pretenia dinamitar, és un dels atributs que Catalunya ha defensat com a element vertebrador.

"En la construcció d'aquest nou país, ningú discuteix que la llengua és un element cohesionador", explica Saïd El Kadaoui Moussaoui, piscòleg i escriptor. Ricard Zapata-Barrero, del Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració de la UPF, desgrana els passos fets en la gestió del fenomen migratori: "En aquests deu anys, ha estat un encert la política lingüística, el reconeixement de la Catalunya diversa que representa el Pacte Nacional i la llei d'acollida, i el fet que l'Estatut establís uns mínims de relació amb l'Estat en matèria d'immigració". L'acadèmic recorda, però, que el país té deures pendents: disposar d'una política de fronteres, ara en mans estatals, millorar la gestió administrativa, que passa per la creació d'una Agència d'Immigració, i elaborar un discurs ben travat que arribi a la ciutadania.

Hem avançat prou?

Adela Ros, exsecretària d'Immigració i investigadora de la UOC, aporta una resposta crítica. "Cap país ha fet una gestió impecable de la immigració. A Catalunya podríem haver estat més valents per convertir el fenomen migratori en una prioritat del debat polític", reflexiona Ros, que demana no utilitzar les mateixes eines que el segle passat per integrar uns ciutadans que estan hiperconnectats als territoris d'origen gràcies a les noves tecnologies. "Estem en una fase de coexistència més que de convivència", lamenta la investigadora, que proposa avançar en el dret a vot per consolidar la identificació del nouvingut amb el territori.

"Hem de trobar un discurs vàlid entre el multiculturalisme i l'assimilacionisme, que ens permeti anar endavant sense que l'immigrant perdi el que porta a la motxilla", subratlla Saïd El Kadaoui. "El gran repte és que els fills d'aquesta generació d'immigrants puguin desenvolupar un sentiment de pertinença", sentencia Pep Subirós, filòsof i escriptor, que demana que no es desaprofiti la riquesa de "capital humà" que representa la immigració.