Catalunya tria si torna a la casella del 2000
BarcelonaL'any 2000 es pot considerar autèntic any zero de la política catalana. La majoria absoluta de l'intractable PP de José María Aznar va desencadenar el progressiu allunyament entre CiU, que va emprendre el llarg camí de la sobiranització, i els conservadors espanyols. Aquell any havia fet decidir els nacionalistes i el PSC, que fins aleshores dubtaven: calia un nou marc de relació entre Catalunya i Espanya; acumular forces i forçar la situació.
I així es va gestar, en els anys de l'aznarato, la necessitat de redactar un nou Estatut que fes foc nou. Enderrocat (amb final dramàtic) l'emperador el 2004, les limitacions del marc legal espanyol, l'actitud del PP i -en menor mesura- d'un PSOE que havia canviat talante per agror a més dels autogols dels partits catalans van fer que tot plegat acabés com el rosari de l'aurora al TC. Una experiència que ningú pensa a repetir en almenys una dècada.
Al circuit català, el pacte fiscal
Ara la reivindicació que genera un consens popular més ampli, i que de moment té còmoda majoria absoluta al Parlament amb el bloc a la basca CiU-ICV-ERC i un rebuig matisat del PSC i el PP, és el pacte fiscal en la línia del concert. I a la campanya del 20-N, que en l'àmbit espanyol vindrà marcada per la confrontació de models econòmics per sortir del pou que ha estat a punt d'acabar amb Espanya intervinguda, al circuit català s'hi afegirà redefinir la relació fiscal amb l'Estat. Una reivindicació que, en un context de crisi, guanya lògica però que a ulls de l'Estat, i també lògicament, és més inoportuna que mai com recordava diumenge a l'ARA el ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui. El ministre va ser vicelehendakari i és, per a més inri, un basc dels que no volen que els toquin el concert, que, entre altres motius, explica que Euskadi i Navarra tinguin la meitat d'atur que Catalunya.
Amb el pacte fiscal es corre el risc d'entrar altre cop al bucle de l'Estatut. No només pel tradicional i desesperant joc de renúncies a Madrid, sinó també per la claredat d'un PP que, a diferència del PSOE del primer Zapatero, amb el seu programa ha confirmat que té poca o nul·la disposició a fer concessions territorials. L'escenari del 2000, amb el PP intractable, CiU impotent a Madrid, el PSOE trinxat i ERC i ICV testimonials és molt a prop de repetir-se segons els sondejos.
Després de l'avançament electoral tot es va precipitar però la foto segueix sent fixa. Ni l'anunci d'ETA l'ha alterat. Els equips de campanya ho tenen tot a punt i els grans partits afinen missatges i estratègies i busquen els emplaçaments més adequats per als mítings d'una campanya austera. Malgrat que en l'àmbit estatal les coses semblen decidides i la postcampanya tindrà més suc (veurem com és de gran la tisora de Rajoy i si Rubalcaba pot controlar el PSOE després del 20-N) a Catalunya el més calent és a l'aigüera.
El triple empat PSC-CiU-PP és difícil. Els socialistes tenen coll avall guanyar (el seu cap de campanya, José Zaragoza, presumeix de no fallar mai) però de la comoditat de la victòria -parteixen de 25 diputats per 10 de la federació i 8 populars- en dependrà que el congrés de desembre es resolgui pacíficament. I també el futur de Carme Chacón al PSOE. El seu entorn és conscient que un resultat "que contrasti amb l'ensorrada del PSOE a la resta de l'Estat" la pot catapultar. Les retallades, que segons l'últim Baròmetre de l'ARA han erosionat Mas, pesen més que a les municipals i CiU i PP com un matrimoni de facto seran el leitmotiv.
Als assessors de la ministra els fa perdre la son el "soroll" precongressual. Les aparicions de Pere Navarro i Àngel Ros, els postulants més clars, i de Miquel Iceta, que pot decantar la balança o fer "la síntesi", resten presència a Chacón, que s'ha empescat el "pacte fiscal federal" per no quedar en orsai. Ella i José Montilla proven de sufocar el debat.
El PSC posarà la carn a la graella per evitar que el votant tradicional es quedi a casa. Preocupa més això que les fugues al PP o a CiU. Chacón se centrarà en el cinturó i els barris. Obre dijous a Esplugues i l'endemà serà a l'Hospitalet amb Felipe González. Una línia (i una preocupació) compartida per Rubalcaba, que arrenca a Alcalá de Henares i tanca a Fuenlabrada. El cinturó roig de Madrid també està apàtic.
A CiU hi ha nervis. La federació fa dos anys que vincula les espanyoles al pacte fiscal i Josep A. Duran i Lleida, que prefereix seduir la gran bossa de descontents socialistes amb una oferta econòmica similar a la del PP però amb moderació formal i catalanisme, és qui defensa a les urnes la sort de l'aposta de Mas. Si el PP els passa, com preveuen algunes enquestes, el pacte fiscal podrà ser no només desatès sinó deslegitimat a Madrid. CiU i PSC han de fer equilibris, entre el risc de mossegada sobiranista d'ERC i la d'esquerrans descontents d'ICV.
Amb un PP no només homologat a Catalunya, sinó central, plantar-se a Madrid costarà molt. Només caldrà esperar una magnanimitat que la crisi no permetrà o tornar a la casella de sortida, a la del 2000.
