És el president supersticiós? O és casualitat que ahir, en els discurs dels cent anys -perdó, dies- de Govern Mas portés la mateixa corbata que en el seu primer discurs d'investidura i de la presa de possessió? Ratllada com una teranyina, metàfora de la llosa econòmica que el manté lligat i n'anul·la el marge de maniobra a l'hora de prendre decisions. Però potser era una picada d'ullet per demostrar que manté la il·lusió del primer dia per treure aquest país de l'atzucac o, sent més pragmàtic, advertir que estava a punt de repetir la recepta d'eixos i actituds que ja va predicar el 20 de desembre.
Això sí, farcida amb una sèrie de primeres mesures, més o menys ajustades al programa electoral, que en algun cas han donat munició a l'oposició. Després dels 80 km/h reconsiderats; d'un impost de successions i donacions no suprimit per complet com deia el punt 485 del programa; dels "problemes de comunicació" reconeguts com a "errors de Govern", de l'estira-i-arronsa amb l'Estat i d'una cimera anticrisi estil Obama però de mínims per sortir-ne viu, potser sí que cent dies pesen com cent anys -a la veu en off de benvinguda se li havia escapat- a les parpelles del president. Es veia a la seva entrecella arrufada.
Sigui com sigui, ahir necessitava una catarsi, un refugi, i la solemnitat del Saló de Sant Jordi de Palau va ser el búnquer, una cuirassa per obviar els matisos que han vestit de polèmica cada pas del nou Govern, amb una oposició gens disposada a donar cent dies de gràcia. També calia omplir el sarró de l'optimisme amb encaixades de mans dels seus fidels. Això sí, la purga havia de ser rapideta, que el remor del Camp Nou arribava a la plaça de Sant Jaume, i els encorbatats assistents revisaven, impacients, el rellotge.
Passaven cinc minuts de les vuit quan encarava la recta final del discurs, salpebrat d'una continguda èpica made in CDC, apel·lant a l'herència dels fills -ara més barata que mai- per justificar les retallades. Mas es va disfressar de l'increïble superhome normal per explicar que la Generalitat s'estreny el cinturó com qualsevol família. José Montilla també ho va fer sense que li servís de gaire. Queda clar que els superherois aquí no porten corbata i que vesteixen de blaugrana. Mig auditori va desertar en un tres i no res.
