CONSULTOR DE COMUNICACIÓ PÚBLICALa mateixa escenografia que l'any passat: sala gòtica de la Verge de Montserrat, al costat del despatx del president. Assegut i acompanyat de la senyera, el sant Jordi, una porta mig oberta -passeu, passeu-. Vesteix com l'any passat. Ha canviat la corbata i les ulleres ja són habituals. El discurs canvia la satisfacció i els bons desitjos de la victòria electoral de fa un any per un estat emocional realista. Comença inquiet i exagerant molt les mans. Denota certa incomoditat. Encara no s'ha posat dins el discurs. Enguany ha dedicat poc temps a entrenar-lo i executar-lo.
De seguida atura el ritme i juga amb silencis i pauses per emfatitzar el record a les persones que pateixen. Busca proximitat. El discurs agafa un mateix to discursiu que no abandonarà. A les metàfores marineres habituals hi afegeix la boira.
Llenguatge corporal incoherent
El final més emotiu i moment més esperat i definitori del discurs arriba. Es basteix entorn el concepte "esperança". Però no l'acompanya d'un llenguatge corporal coherent: continua el front arrufat, posat seriós, no somriu durant els 10 minuts de discurs, exagera moviments del cap i les mans. Cap gest passional, de convicció, de força (la força en forma de puny en moviment). Acaba també amb un "Visca Catalunya" amb una mà en l'aire que distreu. Un discurs, doncs, incòmode, banyat de realisme i gens coratjós.
