CiU i ERC obren ja la segona fase de la legislatura
BARCELONALes estretors de la crisi tot ho poden i acceleren. El malestar que creen un atur desbocat i unes retallades severes ha sigut capaç aquests dies de fer trontollar la monarquia. El que abans no es volia saber (i quan se sabia s'amagava i perdonava) és ara jutjat amb duresa. I al taulell polític català les etapes es cremen ràpidament i tot agafa velocitat de vertigen. En arribar a Palau, sense majoria absoluta, a finals del 2010 els dirigents de CiU van fer un dibuix de la legislatura clar: una geometria variable que, fins al 2013, descansaria de manera prioritària en el PP i una segona part, amb la vista a les urnes a finals del 2014 i preveient un cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal, que miraria a ERC i apujaria el voltatge sobiranista. Però la gasiveria del govern del PP amb la caixa catalana, els menyspreus a l'autogovern i la sensació que Madrid ni tan sols considerarà el pacte fiscal situen ja els protagonistes en la segona fase.
Si al primer tram, que sembla a l'ocàs, la protagonista ha estat Alícia Sánchez-Camacho, incapaç -si més no de moment- d'aconseguir en les seves habituals visites als ministres de Rajoy el compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut o el pagament del fons de competitivitat, ara Oriol Junqueras es perfila com a personatge rellevant.
Ahir el líder d'ERC, que des del congrés republicà de l'octubre practica que "entre esquerra i dreta, esquerra, i entre país i esquerra, país", va formalitzar el nou temps. El pacte fiscal és el punt de trobada a curt termini. I els incompliments de Madrid ajuden a la comprensió mútua i allunyen Mas del PP.
La duresa dels peons d'Aguirre
Els nacionalistes comparteixen la filosofia econòmica de Rajoy (la que dicta fil per randa Angela Merkel) i per això voten sense problemes al Congrés la llei de dèficit zero, les retallades o la reforma laboral, però, de la mateixa manera que van dir no a la investidura del president espanyol perquè no va fer-los cap moixaina, avui presentaran esmenes a la totalitat dels pressupostos, segons van donar a entendre els dirigents de la federació durant el dia d'ahir. I és difícil que això es corregeixi en el tràmit parlamentari. El secretari d'Estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, peó d'Esperanza Aguirre, va oficialitzar que no pagaran els diners de l'Estatut i va deixar clar que, sentència del Constitucional en mà, el tema és només una qüestió de magnanimitat ministerial.
Després d'una hora i mitja de reunió a Palau per obrir les converses sobre el pacte fiscal, el líder d'ERC va solemnitzar la seva idea-força: si el Govern i CiU volen "fer camí" en la línia de "proclamar l'estat propi" ells els acompanyaran. L'historiador va explicar que ells, sols, no tenen força, però va posar totes les seves naus a disposició de l'empresa. I el primer pas és la "independència fiscal". Això vol dir "la clau de la caixa" perquè pactant, com amb l'últim Estatut, Catalunya "no se'n sortirà" perquè Madrid "mai compleix". Una visió, la de la clau i els incompliments, subscrita fil per randa pel portaveu del Govern, Francesc Homs, en la compareixença posterior. El líder d'ERC va afirmar, a més, que podria acordar els retocs als comptes catalans, malgrat que ja són "restrictius", per adaptar-los al context "greu" per les noves retallades ordenades per Rajoy.
Junqueras va indicar, però, que no vol "regatejos ni parlar de milions amunt o avall" i que la base de treball per sumar el PSC (el PP ni hi és ni se l'espera) ha de ser l'esborrany de conclusions aprovades per CiU, ERC i ICV. El document que parla d'agència tributària pròpia i del concert, i no l'Estatut del 30 de setembre del 2005, aprovat pel Parlament i retallat al Congrés, que es presenta com a pista d'aterratge per al socialista Pere Navarro. Junqueras és dels que, al seu partit, es mouen per la franja alta. Quan Antoni Castells va pactar l'actual finançament, l'estiu del 2009, l'aleshores eurodiputat hi va votar en contra després del debat a la cúpula d'ERC. El mateix van fer l'ara secretària general, Marta Rovira, i la ja portaveu al Parlament, Anna Simó.
Jo aguanto i tu no mossegues
Junqueras i dirigents de CiU com ara Oriol Pujol ja fa temps que, amb discreció i moltes reunions, preparaven aquesta segona fase. En els últims pressupostos els republicans no es van aixecar de la taula fins al final. Van accedir a no deixar d'entrada CiU en braços del PP, que es creia condemnada a pactar-hi. A canvi, els nacionalistes fa temps que no entonen la cantarella que és ERC la que no vol arribar a acords. La legislatura s'accelera.
