Ciutadans o l'única alternativa espanyolista que ha fet forat

Barcelona.La nit electoral del 2006, més d'un i més de dos electors es van trobar amb una sorpresa: al Parlament hi entrava un sisè inquilí. Hi ha qui ho va voler atribuir a un accident aïllat, però el 28-N va fer comprendre que Ciutadans havia arribat per quedar-s'hi.

El discurs pràcticament monotemàtic en defensa del castellà a les institucions catalanes i el perfil del seu líder, Albert Rivera -el clàssic jove sobradament preparat amb una capacitat pràcticament infinita d'irritar els contrincants-, els han permès crear un espai al Parlament que, pel que fa a nombre de diputats, és l'únic que ha sortit indemne de les turbulències de l'última legislatura. Quatre anys en què els tres diputats del partit van acabar com el rosari de l'aurora i amb un d'ells, Antonio Robles -un clàssic dels manifestos contra el català i la immersió lingüística-, encapçalant les llistes d'Unió, Progrés i Democràcia (UPyD). Amb un resultat ridícul, per cert: Carmen de Mairena i la seva Cori van obtenir més vots.

Un congrés plagat d'incògnites

Els manifestos espanyolistes des del 1981 fins al 2005, que és l'any en què es fa la proclama que demana un nou partit polític a Catalunya -amb els habituals Albert Boadella i Francesc de Carreras a les bambolines-, no s'havien articulat políticament amb èxit com a formacions que optessin de manera real a entrar al Parlament. De fet, ni tan sols quan Ciutadans va fer el pas definitiu cap a la política per mitjà del seu primer congrés, la cosa estava clara del tot. El mateix Rivera admet que, en el decurs de la cita, hi va haver moments en què el concurs de Ciutadans a les eleccions penjava d'un fil.

El líder del partit assegura que ni tan sols s'havia plantejat ser el cap de llista a les eleccions. D'una negociació entre els sectors del partit en va sortir escollit líder. La resta, cartell electoral despullat per entremig, ja forma part dels annals recents de la política catalana.

Els seus resultats electorals es redueixen exclusivament a la demarcació de Barcelona, d'on provenen els seus tres únics diputats, tot i que Rivera també afirma que als voltants de Tarragona també existeix interès pel seu discurs. De fet, va ser a Salou on es va articular una de les primeres plataformes que defensaven la llengua castellana, la Coordinadora de Afectados en Defensa de la Lengua Castellana, la CADECA. Els dirigents de Ciutadans sempre insisteixen en el seu caràcter progressista, però el cert és que, la majoria de vegades, només són capaços de traspuar l'aspecte lingüístic i són habituals a Intereconomía i altres mitjans de comunicació ultres.

I no és un fet que els desagradi, tot s'ha de dir. En una etapa marcada pels frames o marcs mentals de Lakoff, a Ciutadans ja els va bé que se'ls identifiqui amb la llengua: mobilitza el seu electorat i irrita l'enemic, els catalanistes. "Tots els partits tenen una etiqueta, i la nostra és la referent a la qüestió lingüística", admet Rivera. Una etiqueta, per cert, que va fer anar de corcoll la candidata del PP a les eleccions catalanes, Alicia Sánchez-Camacho, que en el debat televisiu en campanya va canviar al castellà en veure que Rivera l'avançava. "Les idees no són de ningú, però sí que me'n vaig adonar d'un cert seguidisme", assegura el líder de Ciutadans.

El llop amb pell de xai?

Tanmateix, s'observa en Ciutadans un deix bipolar en la seva activitat política, segurament per l'acusada afició a fer servir indistintament el català i el castellà a les intervencions públiques dels seus líders. Un portaveu polèmic, Jordi Cañas -conviccions fortes i llengua afilada-, tampoc ajuda a reforçar la moderació amb què la formació espanyolista vol vendre el seu discurs.

Tot plegat fa que no se sàpiga ben bé si Ciutadans és un xai vestit de llop, és a dir, una amenaça postissa, o bé un llop que, impulsat per certs sectors mediàtics espanyolistes, plantegi un veritable perill pel model lingüístic català.