Poc després de perdre les eleccions, el portaveu del PSC, Miquel Iceta, va concedir una entrevista a l'ARA. Admetia que havien comès "un error" no trencant al juliol la disciplina de vot del Grup Socialista al Congrés. Aleshores a Madrid es va votar la resolució que dies abans s'havia aprovat al Parlament per rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l'Estatut. Els 25 diputats del PSC no ho van fer i aquell gest no es va entendre a Catalunya i se'ls va girar en contra de manera inexorable. Mesos després, i no només per això, però també per això, José Montilla va obtenir un nefast resultat a les urnes. El PSC havia fet evident, un cop més, el seu sucursalisme i que era incapaç de sortir del cercle viciós.
Aquest cop, com ha passat innombrables vegades en els últims 30 anys, hi ha tornat a caure de quatre potes. Ho ha fet perquè CiU ha estat electoralista, sí. I perquè li ha parat una trampa i potser no ha volgut negociar res, també. Però també perquè el PSC no aprèn la lliçó.
L'Estatut havia d'ensenyar als socialistes catalans que no podien avalar res a Catalunya que després no poguessin defensar amb totes les conseqüències a Madrid, ja fos perquè el PSOE s'ho fes seu o perquè, exercint la competència que l'executiva nacional del PSC sempre s'ha reservat però que no ha usat mai, estaven realment disposats a trencar la unitat socialista al Congrés.
I, com en moltes altres ocasions, el PSC s'ha passat les últimes setmanes escalfant l'ambient. Sense estar implicats en les negociacions entre el govern català i l'espanyol ni saber-ne l'abast exacte, dirigents com Joaquim Nadal i Laia Bonet s'han dedicat a pregonar que donarien tot el suport que calgués a CiU en aquesta batalla i fins i tot que posarien els seus 25 diputats a Madrid a disposició de la causa. Ahir, a Catalunya Ràdio, Manel Fuentes va fer posar vermell Nadal quan l'hi va recordar amb tall de veu inclòs.
Els socialistes -que ja es poden oblidar durant uns dies que, com fins ara, la campanya del 22-M se centri en les retallades de CiU- pensaven que la votació d'ahir no s'arribaria a produir. Bé perquè la podrien endarrerir o perquè la federació nacionalista arribaria abans a alguna mena d'acord amb el govern central que la faria decaure. Però CiU no està per concessions de cap tipus i va voler aprofitar l'ocasió. I a Zapatero ja no li cal donar un cop de mà a un PSC que no és govern. Potser si les amenaces de trencar la disciplina de vot fossin més creïbles (n'hi hauria prou amb què passés algun cop) els farien més cas i no els caldria anar admetent errors.
