Contra la fam, la sobirania dels pobres

Hi ha catàstrofes naturals que arriben sense avisar, passen de cop sense que s'hi pugui fer res. Però hi ha catàstrofes naturals que ens avisen, que s'anuncien amb temps de sobres, i només cal estar atents als senyals que les acompanyen per saber que s'ha d'actuar abans que la magnitud de la tragèdia estigui fora de tot control.

Aquest és el cas de la fam cíclica que ha convertit la regió del Sahel en una de les més exposades als canvis climàtics i la seva població -una població que ronda els dotze milions d'habitants- en una de las més fràgils del planeta. Acostumats a viure pendents i dependents dels cicles de la naturalesa, els pobladors del Sahel esperen que la pluja arribi una vegada a l'any per fer créixer l'herba que alimenta els seus ramats. I que aquesta aigua miraculosa - inxal·lah! - regui també les plantacions de mill, mongetes o cacauets que esperen la primera gota per sobreeixir i enlairar-se transformant la terra escrostonada, esgotada per la sequedat de l'hivern, en una font de vida. Els que tenen la sort de viure a prop dels rius compten, a més a més, amb la crescuda de les aigües, ja que convertiran les zones inundades en camps d'arròs, de sorgo o de blat. Amb els anys, aquesta cultura de la pluja i del riu, aquesta dependència dels ramats, ha aconseguit donar vida a una economia de mínims en què, si tot va bé, si plou quan ha de ploure, si el riu inunda quan toca i allà on toca -de vegades la tragèdia arriba per l'excés-, el cicle de la vida acompleix amb èxit una nova volta sencera. Però si alguna cosa falla, si les dents dels mesos no encaixen bé a la roda de l'any, aleshores el cicle es trenca i els homes, els animals i les collites corren el perill de ser fulminats per la destrucció, ja que la roda necessita totes les dents per completar la volta, i la mort dels animals i dels camps arrossegarà els homes també cap a la mort.

"Primer es mor la terra -ens explica Moussa Dja, un agricultor de 80 anys-, després els animals. Dels animals, primer els toca a les vaques, després a les ovelles i a les cabres. I quan finalment moren els camells... aleshores és que ja han mort molts homes". La memòria de Moussa és la memòria dels canvis que ha viscut el Sahel les últimes dècades, una crònica en primera persona dels senyals d'alarma que cada vegada fan més vulnerable la regió. "Fa molts anys, potser cinquanta -explica-, estàvem acostumats a l'abundància. La pluja era generosa, el riu creixia amb força. Teníem sempre el graner ple. És veritat que hi havia més mortalitat entre els animals. Però això passava perquè no els sabíem cuidar prou bé i perquè amb els animals que s'espavilaven sols ja en teníem prou. Avui hem après a cuidar millor els animals, la terra... però ara és la natura la que falla. El que està passant aquest any no ho havia vist mai en tota la meva llarga vida".

Responsabilitat i especulació

Per Moussa i els agricultors i ramaders del Sahel la dependència excessiva dels cicles de la natura ja no és sostenible. En principi haurien de ser els governs els que protegeixin les seves poblacions, enfortint-les i creant reserves d'aliments. També s'hauria d'impulsar una política agrària i ramadera amb capacitat d'adaptar-se millor a una natura inestable i limitada. Deixar de mirar el cel per fixar-se en la terra.

El veterinari Sow Oumar treballa per a Oxfam en la prevenció de la sequera i ajuda les famílies de la regió de Kaédi perquè es puguin protegir de la fam, que avança aquests dies com un cavall desbocat. Fa anys -conversem asseguts al costat del riu- que la manera d'atendre la població és esperar la tragèdia per enviar-hi ajuda humanitària. Fins i tot els mateixos governs regionals esperen aquesta ajuda per no haver de fer ells mateixos el que els pertoca, que és ocupar-se del benestar de la població, especialment en la fase preventiva, amb polítiques de desenvolupament. Per posar-ne un exemple, l'any passat Mauritània va tenir una bona collita. Però en comptes d'omplir el graner, va exportar menjar. L'especulació és una de les actituds que s'aprèn millor dels països del nord. I el robatori: que els béns del país en comptes de repartir-se vagin a les butxaques privades. Davant d'aquest fet, Oumar i els seus amics prefereixen enfortir les poblacions, fer política a partir del teixit civil i col·laborar perquè la societat pugui aguantar el màxim abans que s'arribi a l'ajuda alimentària directa, que crea dependència alimentària i trenca les poques estructures que mantenen la societat cohesionada, fins i tot en la seva pròpia pobresa.

He seguit durant una setmana diverses organitzacions locals que treballen al Sahel amb Oxfam-Intermón. He vist com avui, en la fase de prevenció, és més beneficiós donar una quantitat de diners a les famílies per tal que puguin comprar al mercat i no s'arruïnin els comerciants, cosa que passa quan se'ls dóna aliments directament. La gent els ven al mercat i rebenten els preus. He vist com les petites cooperatives, els horts familiars, l'ajuda amb motobombes per regar, les tanques per protegir els horts dels animals i tot el que ajuda les dones a dirigir l'economia familiar crea un petit coixí, una sobirania dels pobres, que és molt més protectora que l'ajuda directa, políticament més incisiva, socialment més revulsiva, perquè incideix sobre els drets de la persona, la seva responsabilitat, incita a actuar en comptes d'incitar a rebre i ajuda a reflexionar sobre la capacitat que tenen les persones per reconduir el seu destí. I a protegir-se, en temps de destrucció de la política, dels governs corruptes i dels benefactors sense escrúpols que amb una mà et posen una tireta i amb l'altra et buiden el rebost.