Costa d'Ivori, una Guerra de religió o interessos francesos?
Arabista i periodistaLa Costa d'Ivori està vivint un relleu a la presidència molt violent i traumàtic. La majoria de mitjans el descriuen com un enfrontament entre un dictador que es nega a reconèixer la derrota electoral i a abandonar el poder -Laurent Gbagbo-, i uns rebels que han guanyat les eleccions i volen governar legitimats per les urnes -Alassane Outtara-. Però la situació és molt més complexa i té molt a veure amb el creixent pes de l'islam en aquesta regió africana i els mateixos interessos econòmics de França, molt descontenta de l'actuació del president ivorià sortint.
Després d'uns anys marcats per la inestabilitat política, els cops d'estat i els conflictes armats, tot apunta a un canvi de cicle a la Costa d'Ivori, el fet més destacat del qual és la represa del control del país per part de l'exmetròpoli, de la mà d'Alassane Outtara, el que serà el primer president musulmà del país. El programa humorístic dels guinyols de Canal + França resumia així els resultats de les presidencials: "Sarkozy, 51%, Gbagbo, 25%, Alassane, 24%".
Esclat de violència
Per què els dos bàndols han optat per l'enfrontament?
Fa anys que el país està dividit en dues àrees: la costa, de majoria catòlica i urbana, controlada pel govern, i l'interior islàmic, sota el control de la guerrilla i llar de milions d'estrangers musulmans que reclamen drets de ciutadania. Cada comunitat s'ha unit al voltant d'un dels dos principals partits: el Front Popular de la Costa d'Ivori, del president cristià Laurent Gbagbo, i Reagrupament dels Republicans, de l'opositor musulmà Alassane Ouattara.
La comunitat internacional va forçar el 2010 la celebració d'eleccions en aquest país, però la divisió és tan profunda que els comicis només han servit per atiar el conflicte. Si abans no s'inicia un procés de reconciliació i es jutgen els crims de guerra comesos pels dos bàndols, no es pot pretendre que el perdedor de les eleccions accepti el joc democràtic a la primera. A més, les eleccions que es van fer el 28 de novembre de l'any passat no han estat netes.
El president electe
Alassane Ouattara és l'home de França?
Quan Alassane Ouattara era primer ministre i home de confiança del dictador Félix Houphouët-Boigny (1990-93) va fer moltes privatitzacions a favor d'empreses franceses. La seva relació amb França ve de lluny: la seva esposa hi té molts interessos i la seva cerimònia de casament la va oficiar l'actual president, Nicolas Sarkozy.
En canvi, el seu rival, Laurent Gbagbo, guanya les eleccions el 2000 i s'atreveix a desafiar França en iniciar un pla anomenat de "refundació", que inclou la revisió dels acords amb empreses franceses, que aleshores acaparen els principals contractes d'obra pública, infraestructures i serveis. A partir d'aleshores, les empreses franceses han de competir amb les d'altres països si volen operar a la Costa d'Ivori.
El paper de França
Què ha fet el govern gal per situar Ouattara a la presidència?
L'any 1999 força la caiguda de l'aleshores president Henri Konan Bédié, que havia fet una llei que impedia concórrer a les eleccions als fills d'estrangers, entre els quals s'hi compta Ouattara.
El 2002 França entrena i arma milers de mercenaris que se sumen a un intent de cop d'estat contra Laurent Gbagbo. El cop atura la "refundació" i provoca la guerra civil, fet que permet a França legitimar la seva presència militar. Dos anys després, el govern llança una ofensiva per reunificar el país que és repel·lida per les tropes franceses, que permeten que el nord segueixi en mans dels rebels.
Un president que no plega
Per què Laurent Gbagbo es resisteix a cedir?
La victòria d'Ouattara, que vol naturalitzar fins a quatre milions d'estrangers de Mali i Burkina Faso, significaria el desequilibri de la balança demogràfica a favor de l'islam i apartar per sempre més els cristians del poder.
Per això, el partit de Laurent Gbagbo es resisteix a cedir el poder del país, tot i tenir tota la comunitat internacional en contra. La guerra d'interessos a les altes esferes s'ha traslladat a peu de carrer en una fractura social entre diferents comunitats religioses.
