Crònica 18/11/2011

David i Jose M. Muñoz, Estopa: "Pretenem que cada cançó sigui un món diferent"

Veterans Porten Cornellà a l'ADN i conserven l'aire juganer i replicaire, però els Estopa són uns veterans de la música: d'ençà del seu primer disc (un milió de còpies venudes), han passat onze anys. Ara es reinventen amb 'Estopa 2.0', que surt a la venda dilluns

Adam Martín
4 min
David i Jose, els Estopa, treuen a la venda dilluns un nou disc en què han actualitzat el seu estil de sempre.

Em reben al seu estudi de gravació. Plou molt i hi arribo xop, i en Jose m'agafa la jaqueta i la duu al lavabo. Els veig igual que sempre, però quan l'hi comento a en David somriu i m'assenyala algun cabell blanc a la templa. Els encanta el que fan: si parlen d'una cançó, la posen a tot drap, amb la mirada orgullosa de qui ensenya el fill acabat de néixer.

Seguiu sent els Estopa de sempre, però al disc nou hi ha més estils, més elaboració.

Jose: És una actualització. Seguim sent els Estopa de sempre, però actualitzats, renovats, renascuts.

I aquesta renovació respon a necessitats pròpies o a necessitats externes?

David: Pròpies! Un es mou per les seves pròpies necessitats.

J: Però són necessitats que no hem buscat. Les cançons van néixer de la mateixa manera que han nascut totes, amb dues guitarres i la veu a les golfes de la casa d'en David. I després cada cançó es va desenvolupant i va creixent.

D: Comencen petites: ara una frase, ara una idea que vas tenir aquell dia…

J: I quan ja tens la cançó composta, li dónes caràcter a l'hora de produir-la i fer-hi els arranjaments.

D: Pretenem que cada cançó sigui un món diferent.

J: I ens ho passem bé. Un cop tens la cançó feta, la resta és pintar i acolorir.

Seguiu tenint facilitat per trobar-vos i compondre o us costa més amb els anys?

D: No, no costa. S'ha de crear un ambient propici perquè el meu germà i jo ens trobem. Si tots dos anem a la nostra bola, aquí no compon ni Déu! Ja no vivim junts com abans -ell en té 33 i jo 35-, i hem de quedar.

J: Abans de compondre quedem per jugar a bàsquet, dinem plegats i després ens prenem el suc multifruites. Necessitem vitamines! I després anem a les golfes i allà treballem.

Ara que no passeu tant de temps junts, us interessen coses diferents i us heu de barallar per imposar el vostre punt de vista?

D: Sempre ens hem barallat. La lletra la faig jo, però ell sempre em diu…

J: Interfereixo. Bastant. I ell també interfereix en la música.

D: A mi em costa molt canviar una paraula, m'han de convèncer molt! Però ell confia molt en les meves lletres. Oi? Jo crec que li agrado.

J: Sí, sí, m'agrades. Però tampoc no m'estic de dir-li que faci una volta més en alguna lletra.

D: No m'ofenc, però tampoc en faig cas. I ell hi insisteix i jo no vull. Però després torno a casa i reflexiono, i penso que té raó. Però jo, d'entrada, sempre dic que no.

J: Les discussions grans vénen quan ja estem produint.

Ahir escoltava el disc i pensava que són temes més complicats de portar al directe. Hi heu pensat o ja us ho trobareu?

J: No ens posem cap limitació, no pensem que unes cançons són per al directe i d'altres per a la ràdio.

D: No, no. Disfrutem com criatures. De fet, no sé si tot això es pot fer en directe! [Riu.]

J: Però sempre pretens que el directe soni com el disc.

Sempre us ho dic: malgrat el temps que porteu i l'èxit que heu tingut, sempre us veig igual. Com heu separat tot el que sovint comporta l'èxit de la vida normal?

D: Tenim una mentalitat soviètica de la feina. Ve de família, és genètic.

J: I som Estopa a les entrevistes o en un escenari, però a casa ja no.

D: Una mica Estopa sí que ho ets, a casa…

I a fora, al carrer, en un bar, per exemple?

D: Com ja saps, nosaltres abans teníem un bar i ens hi passàvem el dia, primer jugant-hi i després servint tots els tallats del món.

J: Es veuen moltes coses al darrere de la barra…

D: Sí, i te les van fotent fins que n'aprens. Aquesta mentalitat ens ha portat a anar pel carrer sense amagar-nos darrere d'unes ulleres fosques.

J: Seguim sent cambrers!

D: Si anem a prendre una cervesa i algú ens demana un autògraf, penso: "Em demanen un tallat. Voy!"

Ho dic també perquè no vau tenir cap període d'aprenentatge: el vostre primer disc va ser un èxit de la nit al dia.

D: Vam passar del Tijuana al Palau Sant Jordi.

J: Encara estem en procés d'assimilació.

D: Va ser un trauma. Un trauma bo, però un trauma. Ens va deixar una mica pillats. No ens podíem creure la sort que havíem tingut.

J: La sort és un gran antídot per treure't pardals del cap.

D: Un paio a qui li toquen milions d'euros a la loteria no pensa "Quin talent que tinc!", pensa "Quina sort!" És millor tenir sort que tenir talent, el talent fa que corris el risc de creure-t'ho.

Seguiu fent el que us dóna la gana, oi?

J: Que se'ns en vagi l'olla és clau.

D: I no tenir por. Hem de donar les gràcies a la companyia. No seré jo qui els faci la pilota, però sempre ens han donat llibertat total, a l'hora d'escollir músics, a la de fer coses rares. La nostra música és estranya: a una persona que escolta Estopa per primera vegada li resulta estranya, la primera vegada que ens escolten sempre ho és. I això és perquè se'ns en va l'olla.

stats