El debat sobre la independència va arribar ahir al Parlament. És una reivindicació enfortida gràcies a manifestacions multitudinàries (la primera el 18 de febrer del 2006 i l'última el 10 de juliol del 2010), a la societat civil, i que ja genera consensos transversals en partits que, fins fa uns anys, fugien de la idea cames ajudeu-me o bé la ridiculitzaven. Però la voluntat dels tres diputats de Solidaritat de dur el debat al ple del Parlament va aprimar molt el consens. Si de cas, va servir per evidenciar la "tebior" de CiU i l'"espanyolisme" del PSC.
Així, del 34% dels catalans que votarien sí a la independència, segons l'últim Baròmetre, i del 21% del cens que ho va fer a Barcelona el 10-A es va passar al testimonialisme a la cambra de la sobirania popular: només 14 de 135 diputats (10 d'ERC, 3 de SI i l'escindit Joan Laporta) van avalar tramitar una llei que tenia com a finalitat que el Parlament declarés la independència. 72 diputats de CiU i ICV-EUiA, formacions que, amb matisos i ritmes diversos, transiten de l'autonomisme al dret a decidir sense límits es van abstenir, fet que va permetre que, amb 49 vots (PSC, PP i Ciutadans), s'imposessin les esmenes a la totalitat que posaven punt final al debat.
Vergonyes a la vista
Amb una tarda n'hi va haver prou perquè, dins i fora del Parlament (sobretot a les portes de la cambra), l'independentisme ensenyés les vergonyes. Un gat vell, el diputat ecosocialista Jaume Bosch, va posar el dit a la nafra. Va fer notar que, mentre que el sobiranisme creix i es fa present en nous àmbits, en dues legislatures s'ha debilitat políticament. De 23 diputats va passar a 21 i ara a 14. Això sí, dividit en tres partits. Bosch va ser lúcid en el diagnòstic però no va saber o no va poder argumentar per què Catalunya ha de seguir a Espanya.
El debat venia precedit d'una tensió ambiental poc habitual, que incomodava la majoria. Dins la cambra, SI va intentar, per activa i per passiva, en un exercici de pragmatisme poc habitual en la formació, que CiU s'avingués a seguir tramitant la llei rebaixant les seves posicions.
I fora, on per pressionar CiU els seus simpatitzants s'havien encadenat la nit abans i els seus diputats havien dormit al ras els dos últims dies (segons Alfons López Tena, per "protegir el poble"), s'hi van concentrar 200 persones. Van ser arengats diverses vegades, altaveu en mà, pels diputats de SI. Crits de "botiflers" i "espanyols" es barrejaven amb proclames i personatges grotescos que buscaven el minut de glòria a costa del sobiranisme. La premsa espanyolista es fregava les mans.
En el debat, només el PP i Ciutadans, que van brandar la Constitució com si fos el Codi Penal, hi estaven còmodes. Van marcar amb claredat el seu perímetre polític i van denunciar la "condescendència" del PSC malgrat que votava amb ells. També van carregar contra Artur Mas -només present al ple en el moment de votar- per permetre el debat un cop la mesa (on CiU té majoria absoluta) va acceptar el text de SI.
Singularment poc agraït va ser el paper de CiU i ICV-EUiA. Els dirigents nacionalistes van lamentar la "banalització" de l'independentisme i van recordar que no s'havien compromès a proclamar la independència "aquesta legislatura". Jordi Turull va assegurar que la causa era "noble", que no es podia afrontar "frívolament" i buscant "notorietat mediàtica". Va intentar allunyar el fantasma de la contradicció entre el suport de CDC al 10-A i la posició d'ahir afirmant: "Estem d'acord amb el què, però no amb el com i el quan".
CiU sí que entra al concert
ERC, que amb sort diversa ha intentat revestir de rigor i racionalitat l'independentisme per ampliar-ne l'espai, es va sumar a SI en un nou intent de demostrar que de poc valia dividir el sobiranisme en dos partits que sempre voten igual sobre l'autogovern. Els republicans van intentar que la pressió a CiU es focalitzés en un hipotètic fracàs del concert (o pacte fiscal, que la qüestió nominal va tornar a ser damunt la taula entre Joan Puigcercós i Mas). Quan Madrid digui no a un tema que Mas sí que afronta caldrà, segons ells, fer un referèndum d'independència, insistia Anna Simó.
Els partits que van rebutjar de manera explícita que prosperés la llei independentista van ser generosos en cites. Des de Lluís Companys (el PSC) a Josep Pla (el PP) passant per Josep Tarradellas (els de Ciudadanos), uns personatges massa complexos i de massa gruix com per gosar a valdre's d'una sola frase seva per blasmar la independència. Montserrat Tura, del PSC, exhibia federalisme advocant per refer la Constitució i buscar un encaix "flexible" mentre defensava la bondat del debat. La popular María de los Llanos de Luna, en un discurs només en castellà, va presentar un panorama apocalíptic si Catalunya és estat i va apel·lar a Déu en la seva defensa de la unitat d'Espanya.
La defensa de la llei de SI va anar a càrrec de Toni Strube ll, el seu diputat de to més reposat. Va afirmar que sense estat "Catalunya no se'n sortirà" i que la percepció que cal la independència és "amplíssima". Un cop rebutjada la llei, la formació va anunciar que la tornaria a presentar. Ahir el suport no va ser "amplíssim". Potser s'imposa un canvi d'estratègia (i d'estil) per no malbaratar les il·lusions dels 812.000 catalans que van començar a votar sí a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009.
