HISTORIADORDescavalcat del govern de Franco l'octubre del 1969, quan era un dels exponents més prometedors i dinàmics del règim franquista, Fraga Iribarne va culpar de la seva caiguda l'esperit ultramuntà de Luis Carrero Blanco i, darrere de l'almirall, la influència de l'Opus Dei orquestrada per Laureano López Rodó. Dir que, per reacció, Fraga es va convertir en un demòcrata seria excessiu. Sí que va comprendre, en canvi, que el franquisme era improrrogable més enllà de la mort del dictador, i que després vindria un altre model polític, " con elecciones en serio ". Un model en el qual l'exministre d'Informació i Turisme estava decidit a jugar un paper rellevant.
Entre el 1970 i el 1975, doncs, Fraga va fer dues coses: començar a bastir una base política pròpia, un fraguisme que tindria a Barcelona (la Barcelona dels Santacreu i Milián Mestre, del Club Ágora i dels Premios de Periodismo Manuel Fraga) potser el principal baluard; i guanyar-se una imatge de reformista, de moderat, de centrista. Aquest últim objectiu es veuria molt afavorit pel seu nomenament com a ambaixador a Londres (1973-75) i per les fotos que s'hi va fer, amb gavardina, bombí i paraigua, passejant per Westminster com un tory de tota la vida.
Tanmateix, el desembre del 1975 l'ambiciós Fraga va rebre un regal enverinat: el ministeri de la Governació del primer govern de la monarquia, sota la presidència del sinistre Carlos Arias Navarro. Confrontat a una eclosió de mobilitzacions socials i polítiques sense precedents, el ministre usà i abusà de la força policial, amb efectes devastadors per a la seva imatge. Com va escriure un amic, "per a Fraga, tenir el tricorni posat tot el dia durant set mesos va suposar desprestigi i pèrdua del copyright del centrisme reformista", aquell centrisme del que s'apropiaria, a partir del juliol del 1976, un tal Adolfo Suárez.
Foragitat altre cop del poder, i estigmatitzat com l'home de la porra, el de " ¡la calle es mía! ", el repressor de Vitòria, l'estiu del 1976 imprimí a la seva carrera política un gir crucial que, abandonant tota vel·leïtat reformista, el transformà en el gran defensor del llegat franquista.
Això representava l'Alianza Popular que creà amb una caterva d'antics jerarques i nostàlgics de la dictadura. I en això consistí la campanya que els Siete Magníficos desenvoluparen el juny del 1977: una campanya a la defensiva, fonamentada en l'espantall de la guerra, en la por al rojo-separatismo, en el rebuig d'una democràcia plena.
L'espina de la Moncloa
Els resultats van ser desastrosos, i encara pitjors els del 1979. Però fins i tot quan, a partir del 1982, l'autodestrucció de la UCD va permetre a l'AP erigir-se en l'alternativa conservadora al PSOE, el Fraga dels elàstics rojigualdos , segons el qual "la paraula franquista no ens deshonra gens", va seguir trobant barrat el camí de la Moncloa. Aquell que havia estat el número 1 de totes les promocions i oposicions, aquell que tenia "l'estat al cap", el volcànic i jupiterí Manuel Fraga Iribarne ha mort sense haver pogut fer realitat el seu gran somni: ser president del govern d'Espanya.
