Crònica 26/08/2011

Després del dictador, el buit

Neil Macfarquhar (nyt)
2 min

Després de 42 anys al poder, el règim de Muammar al-Gaddafi sembla que arriba a la fi. Però, a través d'incomptables decrets erràtics i purgues amb mà de ferro, ha deixat profundes cicatrius en totes les facetes de la vida líbia. El misteri i l'especulació sobre on és Gaddafi és un final digne del seu regnat quixotesc.

Amb els anys, Gaddafi ha escombrat gairebé totes les institucions que podrien desafiar-lo o bé liderar el país quan ell marxés. Ara Líbia no té Parlament, no hi ha cap comandament militar unificat, ni partits polítics, ni sindicats, ni societat civil ni organitzacions no governamentals. Els ministeris estan buits, amb la notable excepció de l'empresa petroliera estatal.

"Aquest és el meu país!", rugia en un discurs quan va esclatar la revolta, al febrer. "Muammar no és un president que abandoni el seu lloc! És el líder de la revolució fins a la fi del món!" Gaddafi terroritzava els libis amb espasmes de violència almenys un cop cada dècada. A finals dels 70 i principis dels 80, va eliminar fins i tot els crítics més moderats amb judicis i execucions públiques. Els cossos d'un grup d'estudiants penjats a la plaça principal de Trípoli van quedar podrint-se una setmana, i es va desviar el trànsit perquè els veiés més gent, tal com recorden líders de l'oposició.

"La capacitat de Gaddafi d'haver sobreviscut tant de temps es basa en el fet de no estar compromès amb una ideologia única i en l'ús de la violència de manera teatral", explica Hisham Matar, l'autor de la novel·la Al país dels homes . "Va idear una campanya per aterrir la gent i traumatitzar-los tant que mai gosessin expressar opinions polítiques o socials".

Al principi, però, Gaddafi va aportar una relativa prosperitat. Líbia havia estat molt pobra fins que el 1959 es va descobrir el petroli, tot i que la riquesa no arribava a la gent. El cop del 1969 ho va canviar tot. Gaddafi va obligar els gegants del petroli a cedir la majoria de les accions a canvi d'un accés continuat als camps petroliers de Líbia i va exigir una major proporció dels guanys. Es va dedicar a construir carreteres, hospitals, escoles i habitatges. L'esperança de vida va passar dels 51 als 74 anys. La renda per càpita va créixer, tot i que molt per sota de la resta de països petroliers.

Per consolidar-se al poder, va eliminar aliats i els altres onze membres del Consell del Comandament Revolucionari que va liderar amb ell el cop contra la monarquia. Les vagues no autoritzades o la publicació d'articles en premsa i l'activitat política il.legal es castigaven amb presó o amb la mort. A mesura que el cercle opac al voltant de coronel Gaddafi es va reduir, els seus fills van començar a guanyar pes, però mai va quedar clar que hagués designat un successor. Més aviat sembla que els enfrontava els uns amb els altres, per evitar que li fessin ombra.

El futur polític de Líbia sembla tan volàtil com el seu passat. Encara no hi ha un pla per a la transició i per garantir la seguretat, i els esforços de Gaddafi per mantenir-se al poder han deixat un país en ruïnes, malgrat la riquesa petroliera.

stats