Quan un arriba al Parlament, el millor que pot fer és anar cap al bar. Encara no ha començat la sessió i tothom carrega cafè per aguantar els debats que s'hi produeixen. A la barra hi ha l'Oriol Pujol, amb una barba canosa una mica deixada. "És que vinc de l'acampada!", bromeja, però això no impedeix que els consellers que van entrant al bar, com Boi Ruiz o Pilar Fernández Bozal, es parin a saludar-lo o a comentar-li alguna gestió. No és al Govern, però saben que mana.
És la primera sessió després de les municipals i els alcaldes electes es feliciten mútuament, especialment els convergents, que són els que estan més eufòrics. Carles Puigdemont i Santi Vila es fonen en una forta abraçada. Girona i Figueres. Un diputat m'explica que abans de les eleccions l'ambaixador dels Estats Units a Espanya es va dedicar a entrevistar-se discretament amb diferents alcaldables de Catalunya per prendre el pols a la situació del país. Entre d'altres, l'ambaixador es va reunir amb els dos candidats gironins, l'esmentat Puigdemont i la socialista Pia Bosch, per saber què farien si guanyaven i quines eren les seves intencions de futur.
El convergent li va explicar sense pèls a la llengua que era sobiranista, que estava en política per aconseguir que Catalunya sigui un Estat dins la UE i que mai pactaria amb el PP per governar la ciutat. Amb Pia Bosch l'ambaixador devia quedar més tranquil, perquè la unitat d'Espanya no estava en perill amb el seu federalisme orfe de referents a Madrid. No sabem què posava al cable que va enviar l'ambaixador a Washington, però potser el llegirem algun dia filtrat per Wikileaks, tot i que ja no està de moda.
Si l'ambaixador hagués entrat a l'hemicicle i hagués assistit al ple, hauria pogut descobrir que hi ha dues minories obsessionades amb la salut del castellà a Catalunya. El PP i Ciutadans van demanar que es pugui estudiar en castellà a Catalunya, cosa perfectament possible, com va recordar estoicament la consellera Irene Rigau. També hauria trobat molt sorprenent que diferents partits del sistema defensessin una acampada antisistema que rebutja el sistema de partits. Això als Estats Units no passa, pensaria l'ambaixador. Però Catalunya és diferent i Felip Puig va haver d'aguantar el xàfec, com els acampats.
