Ester Formosa: "La poesia i el jazz estan en un mateix nivell de sensibilitat"

Parla en veu baixa, com si li sabés greu molestar, a poc a poc, amb la dicció perfecta d'una mestra de cant. La sensibilitat de què fa gala, que l'ha dut a cantar diferents poetes, podria semblar fragilitat, però dalt de l'escenari té una solidesa que està fora de discussió.

Ens costa anar a veure espectacles basats en poesia, oi?

El públic hi va una mica condicionat, hi ha molts prejudicis, però quan surt del concert no se'n recorda que era poesia, senzillament saben que s'ho han passat bé i que hi han entrat amb facilitat. Però sí, la gent s'ho pensa dues vegades.

Has triat dedicar-te a una cosa complicada.

Sí, em dedico a això. És gros! [Riu.] Ho faig perquè m'ho passo molt bé i perquè m'agrada molt. Però em dedico a fer concerts en què el contingut poètic és important des de fa només tres espectacles. D'alguna manera, ha anat així. Parlant amb el Joan Casas dèiem que la poesia i el jazz estan en un mateix nivell de sensibilitat, que els poetes i els músics de jazz són germans, que entenen el món d'una manera semblant. Jo vaig amb músics de jazz i les versions agafen aquest to jazzístic que és un joc molt interessant.

Parla'm de l'espectacle Thank you Satan.

La idea era dedicar-lo a Joan Casas, dramaturg, poeta i amic, perquè fa anys que col·laborem junts. Ell tenia des de feia temps unes cançons de Léo Férre traduïdes que havien quedat en un calaix. Li vaig demanar fer aquestes cançons i altres poemes seus, que ell ha escrit inspirant-se en el món de Léo Férre.

Com és aquest món?

És molt irònic, una mica pervers, i va molt enllà amb les cançons. Crec que ningú s'ha atrevit mai a fer cançons com les que ha fet ell: per exemple, una cançó dedicada al sexe femení que es diu La ferida, molt masculina. Era un repte! I estic descobrint que, cantada per una dona, es converteix en un discurs feminista.

Com heu preparat l'espectacle?

Léo Férre era un gran músic i ha estat molt difícil versionar-lo perquè té molt de caràcter. Amb en Maurici Villavecchia ens preguntàvem per què no l'han versionat més i ho hem descobert: perquè és difícil! Hem estat sis mesos treballant, desmuntant-lo cançó per cançó, per portar-lo al nostre terreny. L'últim mes s'hi han incorporat el Matthew Simon i l'Horacio Fumero.

Una pregunta difícil: és diferent ser filla d'un poeta que ser filla d'un flequer, per dir un exemple?

Sí, sí, és diferent, t'asseguro que és diferent [riu]. És molt bonic quan ets petit. La veritat és que tinc records molt bonics del joc, però, en canvi, la cosa de fer de pare… Suposo que un flequer, en aquest sentit que a la vida hi ha una sèrie de coses que s'han d'aprendre, deu ser força diferent, perquè ell és poeta i ho és en tot. No és gaire en aquest món, la veritat. Quan ets gran veus que té les seves coses fantàstiques, i que si no hagués estat poeta tot això t'ho hauries perdut, però hi ha altres coses que no les té.

I això es deu notar en l'educació que reps, en els límits i les normes.

De normes, cap ni una [riu]. Per això sóc ordenada i metòdica, m'ho he hagut de fer jo. Sóc el contrari que el meu pare: necessito molt l'ordre. Però també tinc l'altra faceta.

Si el teu pare no hagués estat poeta i la teva mare actriu segurament no t'hauries dedicat al que et dediques.

De petita gairebé no em vaig plantejar a què em dedicaria. Sempre he sabut que faria teatre. Quan sortia d'escola anava on assajaven i em passava les tardes veient els assajos, jugant a les escenografies i aprenent-me les obres de teatre de dalt a baix. A més, m'entusiasmava. Va venir fet.

I el cant, com va venir?

Va venir després. De fet, jo sempre he cantat, des de molt petita. Vaig començar a estudiar cant paral·lelament al teatre com una cosa complementària. I va arribar un moment en què això va començar a tenir més protagonisme.

Fa cinc anys vas decidir deixar el teatre i dedicar-te només a la música. Què va passar?

Va ser una crisi amb la infraestructura del teatre. Em continua apassionant, no podria viure sense pujar dalt d'un escenari; a més, quan pujo a cantar, faig d'actriu. Però, la inestabilitat del teatre em va crear molta angoixa i vaig decidir que no volia viure així. Ara visc de donar classes de cant i de veu i això ho necessitava.

I tot això vol dir que ja no hi tornaràs, al teatre, encara que et facin propostes?

Sí, sí. És molt dur i em costa molt dir que no. Fa poquíssim em van proposar una cosa i vaig dir que no perquè no podia seguir el ritme dels assajos: ara les classes no les deixo per res del món! Va ser per salut mental: en teatre acabes un projecte i tens el buit al davant. No podia més.

I com ets com a professora?

Em sembla que bona! Els meus alumnes n'estan contents. I m'encanta donar classes, m'agrada tant com pujar a un escenari. Has de donar molt de tu mateix i el procés d'aprenentatge és fantàstic.