BerlínQui més qui menys, tot Europa renega ara d'Alemanya. Els països perifèrics s'han vist menystinguts per fer massa vacances i atrapar abans les jubilacions. Especialment Grècia necessita projectar en el govern alemany una ovella negra. S'afegeix que els espanyols estan indignats per la crisi del cogombre i els francesos per la sortida exprés de l'energia nuclear a l'altra banda del Rin. És evident que la política exterior alemanya no rutlla. Des de principis d'any, Merkel s'ha decidit a "tirar pel dret" amb el lema "Parlarem sobre el que commou el nostre elector".
Així va descartar participar militarment en la guerra de Líbia, en plenes campanyes electorals regionals, malgrat les Forces Aliades; justament per la convocatòria de comicis al land de Baden-Württemberg i Renània-Palatinat li va faltar temps per donar un gir radical a la seva política energètica i raonar que la catàstrofe de Fukushima li havia obert els ulls per albirar un futur gens llunyà sense energia nuclear. I en la crisi de l'euro, Merkel s'ha afanyat en tot moment a protegir els diners dels seus votants.
En principi, es pot justificar que el comportament alemany reflecteix la por de postguerra interioritzada al país en relació amb els conflictes bèl·lics, el poder nuclear i la inflació. Però en el rerefons també cohabiten merament els interessos del govern de la cancellera per espolsar-se la seva crisi interna.
Els problemes interns
La coalició dels democratacristians (CDU) de Merkel, els seus aliats bavaresos (CSU) i els liberals del FDP acumula gairebé dos anys de desavinences. Sobretot la crisi identitària de l'FDP, que ha hagut de rejovenir la seva cúpula després de quedar-se fora en diferents parlaments regionals aquesta primavera, ha delmat l'Executiu Federal. Merkel ha hagut de fer retocs al seu gabinet, però ha estat l'ascens d'Els Verds el que li ha tret més la son a la cancellera en clau interna.
Per corregir la tendència de les enquestes -només un 35% dels alemanys votarien ara la coalició de govern, mentre que l'aliança entre socialdemòcrates (SPD) i Els Verds atrauria just per sota del 50% dels vots-, Merkel fins i tot ha coquetejat amb el populisme per calmar l'alemany emprenyat.
La dura retòrica de la cap de govern contra els països del sud d'Europa, així com l'abstenció a Líbia dóna punts en els sondejos. Haver transmès falsos clixés sobre Grècia, Portugal i Espanya en comptes d'aclarir al ciutadà per què Europa no pot deixar penjats aquests països també té més a veure amb el populisme barat que amb la sensatesa. Fins i tot hi ha veus que avisen que l'exigència del govern alemany d'involucrar el sector privat en el segon rescat grec és més aviat un intent d'aplacar els euroescèptics del Parlament alemany i de la població general.
La imatge d'Alemanya
Merkel s'ha trobat, amb tot, que el Vell Continent torna a projectar la imatge de l'alemany arrogant, que va a la seva. El problema és que la política exterior alemanya s'ha mogut últimament entre la confusió derivada d'actuar amb unilateralitat i autoaïllament.
La premsa alemanya denuncia que cap altre canceller alemany ha ancorat tant els interessos nacionals a Occident com Merkel. El ràpid abandonament de l'energia nuclear, fixat pel 2022, és simbòlic per positiu (es pot convertir en model verd entre els països industrialitzats) i per negatiu: Alemanya no s'ha posat d'acord amb cap país veí, malgrat que com denuncia el ministeri d'Energia francès, tot Europa surt afectada de la decisió germànica.
Aquest lema alemany de "Sense nosaltres" també s'ha pogut copsar a Líbia. Alemanya s'ha aïllat tota sola i Occident l'ha acusada d'escollir falsos amics (Moscou i Pequín). Mitjans com Der Spiegel , amb tot, no s'han estat de denunciar que l'actual govern "no coneix cap més política exterior que la que li val per anar darrere de l'opinió pública en les campanyes electorals en Parlaments regionals". Eleccions que, no obstant això, o precisament per això, perd.
Amb aquesta nova política de nacionalisme a la defensiva que ha semblat adquirir Merkel, no és estrany que fins i tot el president nord-americà, Barack Obama, això sí amb pompa i bones paraules, hagi recordat a la cancellera que tenir poder també exigeix responsabilitat amb tots els altres països.
