CRISI DE L'EURO
Crònica 28/08/2011

Europa, capital Berlín

Isaac Lluch
3 min
Situació delicada Merkel passa pel seu pitjor moment, atrapada entre la responsabilitat europea i les males expectatives polítiques internes.

Angela Merkel ha recuperat aquesta setmana la primera posició en la llista de dones més poderoses del món que publica cada any la revista Forbes . Ja ho va ser des del 2006 fins al 2009, però el 2010 va cedir l'honor a Michelle Obama. No és que aquest prestigi la faci somiar gaire. Més aviat el que li treu la son és que es troba en la situació més delicada del seu mandat com a cancellera. Atrapada entre la responsabilitat europea i les expectatives de la política interna alemanya, Merkel mostra molt poder, sí, però poca acció. Fa temps que concentra totes les mirades de l'eurozona però la majoria d'observadors li retreuen el seu immobilisme.

Els països més endeutats li diuen Madame No i li retreuen que sigui "insolidària", però l'opinió pública alemanya l'acusa de dubitativa i ja especula amb un final prematur de la coalició governamental entre cristianodemòcrates i liberals pels desacords que provoca la gestió de la crisi europea. L'excanceller Helmut Kohl ha alçat la veu en més d'una ocasió per criticar que la seva deixebla "ha perdut la brúixola". "Fa anys que Alemanya no exhibeix la grandesa esperada, ni cap a l'interior ni cap a l'exterior", ha dit.

A més, l'actual president alemany, Christian Wulff, ha complicat més la feina de Merkel en criticar durament la compra de deute estatal per part del BCE. Amb el seu discurs populista, Wulff ha donat validesa al clixé que els alemanys són arrogants i estan ressentits per ser els grans pagadors d'Europa.

Certament, Merkel es troba en la difícil tessitura de convèncer els seus compatriotes de les bondats de l'euro justament quan més espantats estan els alemanys amb el destí dels seus estalvis i contribucions. Fins ara, la cancellera ha preferit deixar passar de llarg el problema de la crisi del deute en comptes d'abordar amb tota la determinació les turbulències en l'eurozona.

Des de Berlín, l'opinió és que Grècia no hauria aturat mai el seu sistemàtic malbaratament públic si Alemanya no s'hagués negat a una ajuda incondicional. O que Portugal no hauria fet reformes per millorar la seva competitivitat. O que Alemanya seguiria cofinançant la qüestionable política bancària d'Irlanda. Dit d'una altra manera, la cancellera creu que sense aquesta fermesa la zona euro seria des de fa temps una unió de transferències en què uns fan els errors i els altres els paguen.

No és d'estranyar tampoc que abans d'acceptar els eurobons Berlín faci valer la seva autoritat financera per exigir reforçar el pacte d'estabilitat (malgrat que Alemanya l'ha incomplert repetidament) i supervisar la competitivitat de les economies de l'eurozona. Per a Alemanya, la introducció dels eurobons significaria pagar interessos més alts i trencar una línia de pensament que ha estat vigent durant dècades en els actuals partits governamentals de la CDU i FDP: que cadascú, tant en política com a la vida privada, ha de respondre pels seus deutes; que no hi pot haver solidaritat si abans no hi ha solidesa, i que els alemanys no han de fer-se càrrec de la suposada deixadesa dels països perifèrics.

Acceptar els eurobons pot ser políticament delicat per a Merkel, però Berlín comença a assumir que obligar a brutals plans d'austeritat (i al fet que, en definitiva, cadascú carregui els seus propis problemes) pot servir a la curta, però a mitjà i llarg termini les economies de l'eurozona s'acabarien col·lapsant i la recessió s'acarnissaria amb Alemanya, especialment dependent de les exportacions.

L'estratègia de Merkel passa ara per educar l'electorat alemany sobre la necessitat de fer més sacrificis per rescatar un euro del qual Alemanya treu més profit que ningú. Però no és gens fàcil deixar de banda el populisme en un any amb tants interessos electorals.

stats